►Sota la direcció escènica de Marc Calvo, la direcció musical d’Alicia Ferrer i les coreografies de Keka Yuste i Roser Mas, La Lírica de Sant Andreu presenta T’Odio amor meu el proper 5 i 6 de maig.

►L’espectacle reflecteix d’una manera còmica i satírica les relacions humanes des del punt de vista femení a través d’escenes dels relats de Dorothy Parker i les cançons de Cole Porter.

►El guió és obra de Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel, i la música té arranjaments de Joan Vives Sanfeliu. Es va estrenar el 10 de gener de 1995 al Teatre Victòria de Barcelona, amb direcció de Joan Lluís Bozzo i direcció musical de Joan Vives Sanfeliu.

►Perquè aquest és un espectacle de dones; no és un espectacle sobre dones, ni contra elles ni al seu favor. Simplement és una mirada divertida des de la part fernenina del món, allí on el sexe i els sentiments s’ajunten, es barregen i es confonen; des de la dona que hi ha en tots nosaltres. Absolutament en tots.

►Sinopsi:
►Elles esperen, i mentre esperen, canten. Canten perque la música és la mesura més exacte del seu sentiment; passen l’arquet per les cordes tensades del sistema nerviós i canten seguint les pulsacions de la seva sang i el ritme de les seves emocions. Canten, doncs, i amb el cor. I de vegades, ballen; el seu ball és intern, personal i ferotge. Els seus moviments quotidians exploten en repeticions, en empentes, en agressions. Ballen els seus tics, salten i s’agiten i la seva dansa no és cap recerca d’harmonia formal, ni de bellesa tècnica. La seva dansa crida i parla.

►Tot sembla indicar que la joventut és una etapa destinada al fracàs de la vellesa, que l’amor acaba: sent soledat compartida, que les ESPERANCES condueixen a la DESESPERACIÓ i la vida al no-res… i malgrat tot, elles ho intenten, una i altra vegada ho intenten, reinventen l’amor, esperen el timbre del telèfon i la visita d’algú que les estimarà, (aquesta vegada és de veres). Esperen sempre. Orgulloses i humiliades. Sempre crispades, enfurismades, lúcides, enfonsades, patètiques, sublims o lamentables, esperen, desesperen i ens arrenquen les rialles de la boca com si ens arrenquessin els queixals corcats; rialles dolorides, alliberadores, i amb l’arrel sagnant.

►Heus ací, doncs, un punt de partida d’aquest ESPECTACLE: una enorme polvorera de carei i mirall, descomposada en angles rectes i en perspectives fugades, on les dames, les dones, la dona, s’emmirallen, s’examinen, proven, una vegada i una altra, de retocar el seu aspecte, de dissimular el pas del temps, de trobar la química de la BELLESA i, per tant, de la felicitat. D’aquí la seva preocupació pel maquillatge, per l’elegància de les robes i les pells, per la lluïssor dels diamants, que concentren en uns quants mil·límetres cívics tota la perfecció de l’Univers.

►Hi ha DONES que, en moments determinats en un parèntesi de soledat enmig del batibull del carrer, de la feina o de la festa, obren la capseta, s’observen atentament al mirall i amb l’ajuda de la borla de peluix perfumat reparen els estralls que la vida ha fet en els seus rostres. Una repassada de pólvores, un retoc de pintallavis i el contacte suau i càlid de carei basten per reprendre l’alè i tornar a capbussar-se en el remolí del present.

►I això és el que hi ha.