►Encara queden tres setmanes, fins al 12 de setembre, per gaudir del bo i millor del gènere, mentre que la retrospectiva d’homenatge ‘El feeling de Stanley Donen’ s’allargarà fins al 31 d’agost.
►Els dos cicles ja han atret més de 7.000 espectadors, amb una mitjana de 91 per sessió.
►El cicle Musicals, tal com sonen encara reserva molt bones sorpreses als aficionats al gènere, com ara algunes de les produccions més emblemàtiques del Hollywood clàssic com An American in Paris (Vincente Minnelli, 1951), Carousel (Henry King, 1956) o That’s Entertainment (1974), un collage dels millors musicals de la Metro que es va fer amb motiu del 50è aniversari de la productora. Sweet Charity (1969) passa pel sedàs del renovador del musical Bob Fosse el Fellini de Le notti di Cabiria; Pennies from Heaven (Herbert Ross, 1981) és una reivindicació nostàlgica del gènere en hores baixes, i La La Land (Damien Chazelle, 2016) va demostrar que les coordenades del musical clàssic continuen vigents, arrasant a taquilla i als premis Oscar.
►Biopics, documentals i rareses
►Però la selecció que proposa el cicle vol ser àmplia i diversa. Així inclou Les Misérables (Tom Hooper. 2012), i l’aproximació d’Alan Parker a la música soul cuinada a Dublín a The Commitments (1991). Més enllà de les produccions anglosaxones, s’hi poden veure films procedents d’altres latituds com França (De battre mon coeur s’est arrêté, Jacques Audiard, 2005; Jeanne et le garçon formidable, Olivier Ducastel i Jacques Martineau, 1998) o l’Argentina (Sur, 1988).
►També hi tenen cabuda films que documenten concerts mítics com el darrer de The Band a The Last Waltz (Martin Scorsese, 1978), la música com a element d’integració política i social a La Nova Cançó (Francesc Bellmunt, 1976) o el retrat de Godard de The Rolling Stones a One plus One (1968), i biopics de grans figures de la música: el de Jerry Lee Lewis a Great Balls of Fire (Jim McBride, 1989); l’enfrontament entre Mozart i Salieri a Amadeus (Milos Forman, 1984); el castrato més famós del Barroc a Farinelli (1994) o el del geni del jazz i el blues Ray Charles, Ray (Taylor Hacford, 2004).
► El rei del musical, Stanley Donen
►La retrospectiva El feeling de Stanley Donen homenatja un dels darrers supervivents de l’època daurada del Hollywood clàssic, desaparegut el 21 de febrer passat. Gran renovador del gènere, que va fer sortir dels platós per envair carrers i escenaris naturals, Donen es va guanyar el títol de Rei dels musicals, certificat amb l’Oscar honorífic que li va atorgar l’Acadèmia de Hollywood el 1998.
►Durant el mes d’agost encara es podran veure grans mostres del talent de Donen per als musicals amb Deep in My Heart (1954) o Damn Yankees! (1958), i també en un producte tan estrany com l’adaptació del clàssic de Saint-Exupéry The Little Prince (1974), amb una col·laboració antològica de Bob Fosse, o en altres registres que també va abordar amb el mateix encert, com les comèdies sofisticades Charade (1963) i Indiscreet (1958).
