BARCELONA 1960
La Barcelona més sòrdida dels anys seixanta és el dèdal on transiten una puta tenyida de ros, un torero ascendit a la categoria de Déu i un pobre guàrdia civil borratxo i ranquejant invàlid de guerra.
En aquesta concepció esperpèntica i dantesca, centrada en la tragèdia de la dona, la figura de Don José i d’Escamillo ha de resultar ridículament insignificant. De no haver-los separat els avatars de la fortuna, Escamillo i Don José, haurien compartit sort i destí; són idèntica criatura: cara i creu de la mateixa moneda.
Als anys seixanta els fills de l’Espanya profunda somniaven a ser toreros de rang.
Els milions i milions d’adolescents que no aconseguien materialitzar la glòria, podien optar entre emigrar a l’estranger, si volien prosperar, o fer-se membres del cos de la Guàrdia Civil.
El símil de l’actualitat serien youtubers o futbolistes.
Potser un dia fem la versió contemporània de la Carmen, ja que malauradament encara és vigent, diàriament, la tragèdia.
Fem doncs una metàfora taurina de la lídia entre don José —»un napbuf que es troba gran perquè aconsegueix escopir molt lluny»— i «le diable qui tente au paradís»: Carmen cobejosa, intel·ligent i lliure al preu més alt, ruborosa com una Verge perfumada, un toro indomable i amb un destí marcat, que rarament aboca a l’indult.