►Antoni Font-Mir: Doctorand en estudis teatrals per la UAB, Màster Universitari en Estudis Teatrals per la UAB, llicenciat en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona, fundador de Teatremusical.cat.
►Aquest article forma part de la III revista dels Premis Teatremusical.cat.
►Una de les imatges teatrals possiblement més globalitzades de finals del segle XX i de les primeres dècades del XXI és la que se li atribueix al teatre musical. De fet, quan avui se sol dir teatre musical s’està verbalitzant la imatge icònica del teatre musical americà.
►Els americans han construït un imperi innegable en aquest gènere i s’han apropiat, o han modificat les idees i conceptes preexistents a la seva cultura teatral. A inicis del segle passat el gran empresari Florenz Ziegfeld Jr. viatjava a París per comprar la cançó Mon Homme, amb música de Maurice Yvain i lletra de André Willemetz i Jacques Charles, popularitzada per Fanny Brice sota el títol My Man. Un altre exemple podria ser el mateix My Way popularitzada per Frank Sinatra -la veu-, que és també una cançó francesa amb el títol original Comme d’habitude de Claude François i Jacques Revaux i que Paul Anka va reescriure en anglès. Buscaven, transformaven i creaven.
►Tenir referents internacionals és essencial, però aquests referents no ens poden fer perdre la nostra personalitat com a poble i com a creadors. Un bon exemple en va ser l’amiga Núria Feliu. Ella cantava en català els temes americans, molts d’ells sortits del teatre musical americà, i els combinava amb el repertori musical propi, com el cuplet català, el teatre líric o la sardana. Ella mateixa va explicar-nos que quan va acompanyar Leonard Bernstein en una visita a Barcelona, aquest va quedar meravellat pel so de la cobla. Hem explorat prou les nostres sonoritats?
►En una de les darreres converses que vam tenir amb l’Íñigo Santamaria la vam centrar sobre Hamilton i estàvem d’acord amb el que vam anomenar “l’efecte Hamilton“: Com que un musical amb rap havia triomfat, en els pròxims deu anys hauríem d’escoltar partitures de musicals amb rap, la majoria poc afortunades, perquè un en concret havia triomfat. Potser si algunes d’aquestes desenes de partitures, que volien repetir aquesta fórmula, haguessin apostat per l’estil personal del creador, hauríem tingut un altre èxit. Dir això és fer una especulació, ho sabem, però és una evidència que el que pretenien aconseguir amb la imitació d’aquella fórmula no ho han aconseguit.
►Segons sembla, actualment una bona part del teatre musical americà viu enrocat en fer espectacles d’històries o cançons molt conegudes, potser per falta d’idees i pels riscos econòmics. Comentava el mestre Sondheim que va ser una autèntica alliberació creativa per ell, quan la música del teatre musical americà es va alliberar d’haver de ser el número 1 de la llista d’èxits. D’aquesta manera podria escriure una partitura totalment personal sense tenir la necessitat de crear hits, seguint la moda del moment. Així, aplicant aquest pensament, va crear una paret mestra a la història del teatre musical internacional. On ha quedat la filosofia del mestre Sondheim?
►A Catalunya ens arriben des de fa molts anys espectacles americans, anglosaxons o fins i tot francesos i s’acostuma a establir una comparació: A fora els espectacles són millors que els d’aquí. Però alerta, com va dir en Jordi Cornudella a l’espai de Teatremusical.cat “Converses”: “Només ens solen arribar els espectacles que han tingut èxit a fora, i són aquests els que comparem amb els nostres. No els comparem amb els espectacles que han fracassat a altres països”. Amb aquesta apreciació és evident que la balança que es mira el teatre musical català no és justa ni igualitària.
►Fa temps que a Catalunya i a Barcelona hi ha un bon nivell de formació d’actors i actrius en teatre musical. Ens n’hem de felicitar i alegrar, però no podem aturar-nos eternament en aquesta fita, que potser ja fa massa temps que repetim i ens priva de veure altres aspectes.
►En els darrers anys a Catalunya ha saltat l’alarma en el teatre musical, pel fet que teníem poques produccions de gran format en català. Sense cap mena de dubte, aquest fet que arrenca a inicis del 2000 ha tingut darrerament dos detonants importants: El comiat de la companyia catalana de teatre musical per excel·lència i que, per primera vegada a la història del teatre musical català, una productora catalana creava el 100% dels seus espectacles musicals en castellà.
►La deixadesa institucional, pel que fa al català dins el teatre i concretament dins el teatre musical, ha fet que in extremis hagi sortit una línia de subvenció per fer teatre musical de gran format en català. Benvinguda sigui, o potser haurem de dir ben tornada, perquè de subvenció per fer teatre musical de gran format, n’hi ha des de fa molts anys a Catalunya, sigui en empreses privades o públiques, però la poca cura o sensibilitat per l’idioma, que des de fa més de 20 anys arrosseguem, ha fet que sigui necessari especificar que les produccions subvencionades per la Generalitat de Catalunya hagin de ser en català. Un fet que a priori semblaria més que evident.
►Si realment des de les institucions hi ha una ferma voluntat per apostar pel teatre musical en català, potser s’hauria d’anar a buscar aquells herois que fa més de vint anys que fan teatre musical en català i que gràcies a ells el teatre musical en català ha arribat viu al segle XXI. Aquest són indubtablement la gent del petit i mitjà format que fa dècades que lluiten, amb els seus diners, per crear teatre musical en català, per portar obres internacionals de Broadway o del West End londinenc traduïdes al català, per recuperar el patrimoni històric o per crear-ne de nou. Aquests no mereixen una subvenció específica?
►Al nostre entendre, mereixen el reconeixement i suport institucional per poder desenvolupar les seves creacions, com fa anys que fan, però amb un suport que els faci sortir de la precarietat. Fem-los créixer i tindrem un ecosistema musical ric, on conviurà la recuperació i actualització del nostre teatre líric, la nova creació, la importació d’espectacles d’èxit o d’aquells que un poble ha de tenir en el seu idioma i tant de bo la creació de noves companyies de teatre musical catalanes que aglutinin diverses generacions i que coneguin la història centenària del teatre musical català.
►Els professionals i la creativitat els tenim. Enfoquem les ajudes en un espai per la creació catalana on es pugui crear explicant les nostres noves històries. Catalunya té l’oportunitat de ser única. Creem la factoria del teatre musical català.
►Que els creadors no vegin la necessitat de repetir cíclicament aquell estil musical o aquella fórmula que està de moda. De fet, a Catalunya, a inicis del segle passat, convivien totes aquestes fórmules escèniques amb naturalitat. La creació, la reproducció, el gran i el petit format. Tothom va tirar per separat en lloc d’unir-se i les institucions no ho van recolzar. Deixarem que la història es repeteixi?