#MoltMésQueUnaPàginaWeb
Que Catalunya, la cultura, el teatre i, molt especialment, el teatre musical facin equilibris, malauradament, no és d’estranyar. Com el títol del magnífic recopilatori de sis CD de Guillermina Motta, Fent equilibris, també nosaltres, el sector del teatre musical català, anem d’una banda a l’altra.
Fem equilibris per trobar un teatre on poder presentar els espectacles; per aconseguir els drets i poder-los pagar; per poder pagar allò que estableix el conveni, ara que, per primera vegada a Catalunya, tenim definides les diverses categories professionals dins del teatre musical. Però, sobretot, fem equilibris per poder-los produir.
En les converses amb productors i productores apareix sovint, i amb bones raons i intencions, una mateixa reivindicació: que la figura de la producció sigui present des del naixement del projecte. Perquè, massa sovint, quan arriba el moment de demanar-ne la implicació, el vestit ja està tallat amb un patró que no ens encaixa.
Per intentar sortir-nos-en, sovint recorrem a tàctiques i maneres de fer importades dels Estats Units. Ja ho apuntàvem fa un any:
I tant que en fan. I potser comencen a veure les orelles del llop.
Broadway, a Nova York, és encara avui la gran indústria escènica del musical. En la darrera temporada teatral, va superar els 14,5 milions d’espectadors, amb una recaptació de 1.910 milions de dòlars. El West End de Londres va arribar als 17,6 milions d’espectadors, gairebé tres milions més que Broadway, i va superar els 1.000 milions de lliures de recaptació. A Barcelona, el conjunt dels teatres va superar els 3 milions d’espectadors, amb una recaptació de prop de 94 milions d’euros, una xifra que, sovint, també sostenen grans produccions musicals.
Poca broma.
Però, com acostuma a passar, no és or tot el que lluu.
Alguns, potser amb una anàlisi massa superficial, van decidir implantar aquell sistema de Broadway en altres capitals. En diversos casos els ha anat prou bé, sobretot a les productores. Però, com ja deia George M. Cohan a Broadway Jones, estrenada el 1912:
«Ningú no entén Broadway. Hi ha gent que l’odia i no sap per què. Hi ha gent que l’estima i no sap per què. Simplement és perquè és Broadway. És així de simple: és un misteri.»
El mateix Cameron Mackintosh ha assenyalat reiteradament la diferència de costos entre Londres i Nova York. En una entrevista amb PBS explicava que un musical nou podia costar entre 7 i 8 milions de dòlars a Londres, mentre que a Broadway superava els 12 milions. Anys abans, parlant de la seva producció d’Oliver!, havia estat encara més contundent: el problema per portar-la a Broadway era, senzillament, « l’enorme cost que suposa a Broadway ».
I, malgrat això, diverses ciutats continuen copiant aquell sistema i en fan bandera.
Potser els nostres equilibris constants ens haurien de fer pensar si nosaltres hem acabat copiant, més bé del que ens pensàvem.
La indústria teatral canvia. Ara, el 2026, sembla que cada vegada pesen més els diners i la rendibilitat immediata que no pas la preservació d’aquella qualitat artística inicial que va fer possible el sistema de les grans franquícies. Es concedeixen drets per muntar espectacles que, en molts casos, acaben reproduint, més o menys, el model de Broadway, però amb una quarta part del pressupost. I aquí apareix una contradicció difícil de resoldre: si aspirem a oferir aquell mateix producte, però disposem d’una quarta part dels recursos necessaris per crear-lo, el resultat difícilment pot ser òptim des del punt de vista artístic.
Potser el problema és precisament aquest:
Quan als anys vuitanta Dagoll Dagom va voler fer Els Miserables en català, sense convertir-lo en un producte franquiciat, li van dir que no. En lloc d’intentar fer-ne una còpia a partir de la novel·la de Victor Hugo, van anar a l’essència de la història: què ens atrau d’aquella història, d’aquell muntatge? Van trobar-ho i van entendre, amb molt bon criteri, que aquí també teníem històries igual de potents per explicar.
D’aquella mirada va néixer Mar i cel, un fenomen de masses del teatre català. Una obra pròpia, arrelada aquí, però amb una ambició artística i una dimensió escènica capaces de connectar amb un públic ampli. I hi ha un apunt que no és menor: en la història recent de la Gran Via madrilenya, que tants articles i lloances ha rebut, i que s’ha dedicat bàsicament a reproduir títols famosos, no ha sabut crear un producte autòcton de característiques i d’impacte popular comparables al que Catalunya ja va crear el 1988.
I això no passava només en el teatre musical. Quan érem genuïns, Europa coneixia la manera de fer de les nostres companyies de teatre independent. Hi havia una manera pròpia d’entendre l’escena, de crear, de produir i d’explicar històries que despertava interès més enllà de les nostres fronteres.
Ara, en canvi, alguns viatgen per Europa per veure espectacles i després porten muntatges que ens presenten com a genuïns, contemporanis i moderns. Però només cal haver anat a Londres per adonar-se que no sempre és així: són espectacles molt inspirats en aquelles posades en escena. I, que no serveixi de precedent, no parlo només de musicals.
No es tracta de deixar de mirar Broadway que ha creat sistemes de mercat professionals i una indústria potent. Es tracta de deixar de mirar-lo com si fos l’únic lloc des d’on poden ensenyar a fer teatre musical.
I resulta que el mateix Andrew Lloyd Webber, un dels grans empresaris d’aquesta indústria, ens està advertint que el model grinyola. Entre el 2025 i el 2026 ens ha deixat tres afirmacions especialment contundents: «Broadway ja no és un negoci» (2025);«Broadway està en greu perill» (2026); i, encara més explícitament,«portar gairebé qualsevol espectacle nou a Broadway té molt poc sentit financer» (2026).
El cas de Cats: The Jellicle Ball és especialment revelador. Una producció aclamada per la crítica i el públic, i guardonada amb tres premis Tony, ha anunciat un tancament prematur malgrat haver arribat a generar prop d’un milió de dòlars setmanals en taquilla. Amb un cost de producció estimat en 18 milions de dòlars, l’espectacle no ha aconseguit recuperar la inversió.
Si fins i tot un espectacle amb reconeixement artístic, del públic i dels premis no pot sostenir econòmicament el model, potser el problema ja no és l’espectacle. Potser és el sistema. O potser, com deia George M. Cohan, és que ningú no acaba d’entendre Broadway.
De fet, és significatiu observar què està passant amb algunes de les seves pròpies obres. Sunset Boulevard, Evita, Jesus Christ Superstar i Cats tornen als escenaris en noves lectures que, en alguns casos, s’allunyen de l’espectacularitat més convencional i recuperen una certa sobrietat, una altra manera de mirar els materials originals. No és només una qüestió estètica: potser també és el símptoma d’un moment en què fer més amb menys, per ells, deixa ara de ser una opció i comença a ser una necessitat.
Fan equilibris. Exactament allò que, des del teatre líric català, fa anys que fem aquí.
Ens calen més evidències?
Està molt bé que existeixi el «mega musical», allò que aquí hem assumit com a gran format i que, paradoxalment, ha acabat desplaçant el nostre gran format cap al que anomenem «mitjà format». Un mitjà format que acostuma a ser referent per altres i que és, probablement, un dels grans actius del nostre teatre musical.
I també tenim el petit format, que a casa nostra continua sent deficitari per definició. Un àmbit per al qual encara no s’ha creat cap ajuda específica i que, malgrat tot, ha mantingut encesa la flama de la creació en català. Un petit format que, en moments especialment complicats per a la llengua, no ha cedit al castellà i ha continuat creant, experimentant.
Fem créixer les companyies des de baix, amb una visió d’explotació centrada en el país. De mica en mica, passem del petit al mitjà i, qui sap, algun dia tornarem al gran o al mega format d’una manera natural, perquè darrere hi haurà una estructura artística, empresarial i de públic que ho podrà sostenir.
Així evitarem també una altra cosa que hauríem de començar a mirar amb certa prudència: crear una bombolla immobiliària del teatre musical, construint grans produccions i grans estructures sense haver consolidat abans els fonaments que les han de sostenir.
Que Catalunya, la cultura, el teatre i, molt especialment, el teatre musical facin equilibris, malauradament, no és d’estranyar. Com el títol del magnífic recopilatori de sis CD de Guillermina Motta, Fent equilibris, també nosaltres, el sector del teatre musical català, anem d’una banda a l’altra.
Fem equilibris per trobar un teatre on poder presentar els espectacles; per aconseguir els drets i poder-los pagar; per poder pagar allò que estableix el conveni, ara que, per primera vegada a Catalunya, tenim definides les diverses categories professionals dins del teatre musical. Però, sobretot, fem equilibris per poder-los produir.
En les converses amb productors i productores apareix sovint, i amb bones raons i intencions, una mateixa reivindicació: que la figura de la producció sigui present des del naixement del projecte. Perquè, massa sovint, quan arriba el moment de demanar-ne la implicació, el vestit ja està tallat amb un patró que no ens encaixa.
Per intentar sortir-nos-en, sovint recorrem a tàctiques i maneres de fer importades dels Estats Units. Ja ho apuntàvem fa un any:
I tant que en fan. I potser comencen a veure les orelles del llop.
Broadway, a Nova York, és encara avui la gran indústria escènica del musical. En la darrera temporada teatral, va superar els 14,5 milions d’espectadors, amb una recaptació de 1.910 milions de dòlars. El West End de Londres va arribar als 17,6 milions d’espectadors, gairebé tres milions més que Broadway, i va superar els 1.000 milions de lliures de recaptació. A Barcelona, el conjunt dels teatres va superar els 3 milions d’espectadors, amb una recaptació de prop de 94 milions d’euros, una xifra que, sovint, també sostenen grans produccions musicals.
Poca broma.
Però, com acostuma a passar, no és or tot el que lluu.
Alguns, potser amb una anàlisi massa superficial, van decidir implantar aquell sistema de Broadway en altres capitals. En diversos casos els ha anat prou bé, sobretot a les productores. Però, com ja deia George M. Cohan a Broadway Jones, estrenada el 1912:
«Ningú no entén Broadway. Hi ha gent que l’odia i no sap per què. Hi ha gent que l’estima i no sap per què. Simplement és perquè és Broadway. És així de simple: és un misteri.»
El mateix Cameron Mackintosh ha assenyalat reiteradament la diferència de costos entre Londres i Nova York. En una entrevista amb PBS explicava que un musical nou podia costar entre 7 i 8 milions de dòlars a Londres, mentre que a Broadway superava els 12 milions. Anys abans, parlant de la seva producció d’Oliver!, havia estat encara més contundent: el problema per portar-la a Broadway era, senzillament, « l’enorme cost que suposa a Broadway ».
I, malgrat això, diverses ciutats continuen copiant aquell sistema i en fan bandera.
Potser els nostres equilibris constants ens haurien de fer pensar si nosaltres hem acabat copiant, més bé del que ens pensàvem.
La indústria teatral canvia. Ara, el 2026, sembla que cada vegada pesen més els diners i la rendibilitat immediata que no pas la preservació d’aquella qualitat artística inicial que va fer possible el sistema de les grans franquícies. Es concedeixen drets per muntar espectacles que, en molts casos, acaben reproduint, més o menys, el model de Broadway, però amb una quarta part del pressupost. I aquí apareix una contradicció difícil de resoldre: si aspirem a oferir aquell mateix producte, però disposem d’una quarta part dels recursos necessaris per crear-lo, el resultat difícilment pot ser òptim des del punt de vista artístic.
Potser el problema és precisament aquest:
Quan als anys vuitanta Dagoll Dagom va voler fer Els Miserables en català, sense convertir-lo en un producte franquiciat, li van dir que no. En lloc d’intentar fer-ne una còpia a partir de la novel·la de Victor Hugo, van anar a l’essència de la història: què ens atrau d’aquella història, d’aquell muntatge? Van trobar-ho i van entendre, amb molt bon criteri, que aquí també teníem històries igual de potents per explicar.
D’aquella mirada va néixer Mar i cel, un fenomen de masses del teatre català. Una obra pròpia, arrelada aquí, però amb una ambició artística i una dimensió escènica capaces de connectar amb un públic ampli. I hi ha un apunt que no és menor: en la història recent de la Gran Via madrilenya, que tants articles i lloances ha rebut, i que s’ha dedicat bàsicament a reproduir títols famosos, no ha sabut crear un producte autòcton de característiques i d’impacte popular comparables al que Catalunya ja va crear el 1988.
I això no passava només en el teatre musical. Quan érem genuïns, Europa coneixia la manera de fer de les nostres companyies de teatre independent. Hi havia una manera pròpia d’entendre l’escena, de crear, de produir i d’explicar històries que despertava interès més enllà de les nostres fronteres.
Ara, en canvi, alguns viatgen per Europa per veure espectacles i després porten muntatges que ens presenten com a genuïns, contemporanis i moderns. Però només cal haver anat a Londres per adonar-se que no sempre és així: són espectacles molt inspirats en aquelles posades en escena. I, que no serveixi de precedent, no parlo només de musicals.
No es tracta de deixar de mirar Broadway que ha creat sistemes de mercat professionals i una indústria potent. Es tracta de deixar de mirar-lo com si fos l’únic lloc des d’on poden ensenyar a fer teatre musical.
I resulta que el mateix Andrew Lloyd Webber, un dels grans empresaris d’aquesta indústria, ens està advertint que el model grinyola. Entre el 2025 i el 2026 ens ha deixat tres afirmacions especialment contundents: «Broadway ja no és un negoci» (2025);«Broadway està en greu perill» (2026); i, encara més explícitament,«portar gairebé qualsevol espectacle nou a Broadway té molt poc sentit financer» (2026).
El cas de Cats: The Jellicle Ball és especialment revelador. Una producció aclamada per la crítica i el públic, i guardonada amb tres premis Tony, ha anunciat un tancament prematur malgrat haver arribat a generar prop d’un milió de dòlars setmanals en taquilla. Amb un cost de producció estimat en 18 milions de dòlars, l’espectacle no ha aconseguit recuperar la inversió.
Si fins i tot un espectacle amb reconeixement artístic, del públic i dels premis no pot sostenir econòmicament el model, potser el problema ja no és l’espectacle. Potser és el sistema. O potser, com deia George M. Cohan, és que ningú no acaba d’entendre Broadway.
De fet, és significatiu observar què està passant amb algunes de les seves pròpies obres. Sunset Boulevard, Evita, Jesus Christ Superstar i Cats tornen als escenaris en noves lectures que, en alguns casos, s’allunyen de l’espectacularitat més convencional i recuperen una certa sobrietat, una altra manera de mirar els materials originals. No és només una qüestió estètica: potser també és el símptoma d’un moment en què fer més amb menys, per ells, deixa ara de ser una opció i comença a ser una necessitat.
Fan equilibris. Exactament allò que, des del teatre líric català, fa anys que fem aquí.
Ens calen més evidències?
Està molt bé que existeixi el «mega musical», allò que aquí hem assumit com a gran format i que, paradoxalment, ha acabat desplaçant el nostre gran format cap al que anomenem «mitjà format». Un mitjà format que acostuma a ser referent per altres i que és, probablement, un dels grans actius del nostre teatre musical.
I també tenim el petit format, que a casa nostra continua sent deficitari per definició. Un àmbit per al qual encara no s’ha creat cap ajuda específica i que, malgrat tot, ha mantingut encesa la flama de la creació en català. Un petit format que, en moments especialment complicats per a la llengua, no ha cedit al castellà i ha continuat creant, experimentant.
Fem créixer les companyies des de baix, amb una visió d’explotació centrada en el país. De mica en mica, passem del petit al mitjà i, qui sap, algun dia tornarem al gran o al mega format d’una manera natural, perquè darrere hi haurà una estructura artística, empresarial i de públic que ho podrà sostenir.
Així evitarem també una altra cosa que hauríem de començar a mirar amb certa prudència: crear una bombolla immobiliària del teatre musical, construint grans produccions i grans estructures sense haver consolidat abans els fonaments que les han de sostenir.
