►José Miguel Pérez Aparicio: Historiador de les arts escèniques i musicals Universitat Autònoma de Barcelona.

►Aquest article forma part de la III revista dels Premis endesarrollo.dev/teatremusical/.

►Quan parlem del Teatre Líric Català, estem parlant del gran oblidat de la cultura catalana. Tot i que la seva definició encara no és prou clara (per falta de catalogació i de documentació del repertori), estem parlant d’un moviment modernista d’uns 30 anys de durada que va donar grans títols i melodies que encara perviuen a la memòria popular, com ara les sardanes de La santa espina, La nit de l’amor o la cançó de Rosó.

►Estem parlant d’obres, ara desconegudes, com El Comte l’Arnau de Morera o La presó de Lleida de Pahissa, representades centenars de vegades a l’escenari del teatre Principal, o de L’alegria que passa, que va romandre en la cartellera barcelonina pràcticament ininterrompudament durant més de 20 anys.

►I no només barcelonina, perquè el Teatre Líric Català va ser un moviment al qual es va afegir tota Catalunya. Més enllà de les (bastant poc) conegudes empreses de Teatre Líric Català de Morera al Tívoli o dels Espectacles-Audicions Graner al Principal, des de Girona fins a Reus, passant per Terrassa, Manresa o Tarragona, entre altres, va haver-hi empreses, companyies o centres associatius que van, tant importar les estrenades a Barcelona, com produir les seves pròpies obres de teatre líric català.

►Parlem també d’actors i cantants que van projectar la seva carrera dins del teatre líric exclusivament en català, com ara Assumpció Paricio, protagonista d’infinitat de portades de revista i primer nom de cartell de multitud de produccions. La primera Zaira de L’alegria que passa al 1900, primera actriu lírica del Principal durant l’època de Graner (1905-07), propietària de la seva pròpia companyia lírica al 1915, i de nou a la represa de Morera del Teatre Líric Català al 1922. No en tenim una biografia.

►Què ha passat, però, perquè ara no en sapiguem res? Perquè la historiografia digui que el teatre líric català “no existeix” o va ser “un fracàs” que no val la pena estudiar? Intuïm la resposta: massa “popular”. Si no podem dir que a Catalunya s’escrivia òpera wagneriana, millor no dir res.

 ►La seva història, encara per escriure, és una tasca pendent de gran urgència per la memòria cultural catalana i desatesa per l’acadèmia, igual que les institucions catalanes tenen desatesa la recuperació d’aquest patrimoni immaterial.

►Aquest 2024 s’ha pogut escoltar a Madrid la recuperació de la Gal·la Placídia de Guimerà i Pahissa, i en els últims anys el Teatro de la Zarzuela ha recuperat també altres òperes de compositors catalans de l’època com ara la Marianela de Pahissa (2020) o La Celestina de Pedrell (2022). Quantes n’hem escoltat a Barcelona?

►A Catalunya, el teatre líric català continua agafant pols als calaixos d’arxius i biblioteques. Perquè materials, n’hi han de sobra. Conservem centenars d’obres, programes de mà, fotografies, postals… Fins i tot vestits, com el de Maria Morera per a La reina vella, de Guimerà i Morera, pel furor popular que va causar. Encara no tenim, però, ni un catàleg de quantes o quines són aquestes obres.

►Potser és hora de tornar la mirada cap a elles i començar a fer memòria.