
Moltes felicitats al Jordi i al Josep Castells per aquest més que merescut premi!
No faré una biografia ja que el 2015 l’editorial Arola ja va publicar un esplèndid llibre escrit pel Damià Barbany que recull i documenta la seva vida i explica molt bé els orígens de la seva trajectòria professional. Us el recomano. Es diu Castells i Planas de Cardedeu. I és molt bonic el títol perquè remet al territori i crec que això és molt definitori d’ells.
I, per tant començaré per aquí.
Pensar en els germans Castells es traslladar-me al seu lloc de treball: la nau de Santa Agnès de Malanyanes, poble veí de Cardedeu on viuen tots dos germans, cadascú a casa seva.
Però jo no els vaig conèixer al Taller d’escenografia sinó abans, a la fusteria de Cardedeu on estaven construint l’escenografia d’El Mikado de Dagoll Dagom amb qui havíem compartit part del projecte. Ells van fer els dissenys del teló de fons i la construcció, bastant complexa, de tot plegat.

Això va estar l’inici de la nostra col·laboració i amistat que es va anar refermant amb tots els espectacles en els quals hem coincidit, amb diferents graus d’implicació, però sempre aportant la seva creativitat, els seus coneixements i el seu talent.
Els antics tallers d’escenògrafs pintors, hereus i protagonistes de la llarga i important tradició de la pintura de telons iniciada per Soler Rovirosa amb representants tan importants com Mestres Cabanes, patien una crisi producte de l’evolució del teatre i l’escenografia, sempre lligada al fet escènic. I encara eren molt pocs els qui tenien l’oportunitat de canviar les seves maneres de fer, no podem oblidar l’Anton Corominas, qui va tenir aquesta capacitat des del seu taller del carrer Carretes.
Isidre Bravo, en el llibre publicat l’any 1986 per la Diputació de Barcelona L’escenografia catalana documenta molt bé aquest moment.
I és precisament l’època en la qual els germans Castells entren al món del teatre professional de ma de les noves companyies de teatre, Dagoll Dagom, La Fura dels Baus i, sobretot Comediants i la Cubana. I d’aquí als teatres que ja van néixer fruit d’aquest canvi com el TNC.
I ara, són ells els referents d’una manera de fer i entendre el seu ofici i la seva professió, des del disseny fins a la construcció, en el cinema, la televisió, la museografia i les exposicions.
Ells van saber aprendre de molts escenògrafs i artistes amb els quals han treballat i, alhora han irradiat els seus coneixements als mateixos , a les noves generacions d’escenògrafs i als artesans i constructors que han passat pel seu taller.
Especialistes en pintura i tota mena d’acabats, aquests artistes gairebé autodidactes, han millorat els projectes en els quals han pres part i el seu mestratge s’hi pot reconèixer.
Moltes gràcies, amics.
I vull explicar la meva darrera experiència amb ells quan Dagoll Dagom ens proposà de compartir, junt amb el Miquel Llach, el disseny de la petita però densa exposició que es va fer al Teatre Victòria en motiu dels 50 anys del grup, aprofitant el públic massiu que anava a veure el Mar i cel.
Va ser molt bonic veure com cadascú de nosaltres, trobàvem el nostre encaix en aquesta proposta i va ser un gust viure com es plantejaven i com es materialitzaven les idees, també amb la realització, quan es van incorporar la Núria i la Marta Castells, sense oblidar al Coqui clar.
I desitjo llarga vida al taller, a les seves hereves i a l’escenografia al nostre país.
Montse Amenós 2026
Moltes felicitats al Jordi i al Josep Castells per aquest més que merescut premi!
No faré una biografia ja que el 2015 l’editorial Arola ja va publicar un esplèndid llibre escrit pel Damià Barbany que recull i documenta la seva vida i explica molt bé els orígens de la seva trajectòria professional. Us el recomano. Es diu Castells i Planas de Cardedeu. I és molt bonic el títol perquè remet al territori i crec que això és molt definitori d’ells.
I, per tant començaré per aquí.
Pensar en els germans Castells es traslladar-me al seu lloc de treball: la nau de Santa Agnès de Malanyanes, poble veí de Cardedeu on viuen tots dos germans, cadascú a casa seva.
Però jo no els vaig conèixer al Taller d’escenografia sinó abans, a la fusteria de Cardedeu on estaven construint l’escenografia d’El Mikado de Dagoll Dagom amb qui havíem compartit part del projecte. Ells van fer els dissenys del teló de fons i la construcció, bastant complexa, de tot plegat.

Això va estar l’inici de la nostra col·laboració i amistat que es va anar refermant amb tots els espectacles en els quals hem coincidit, amb diferents graus d’implicació, però sempre aportant la seva creativitat, els seus coneixements i el seu talent.
Els antics tallers d’escenògrafs pintors, hereus i protagonistes de la llarga i important tradició de la pintura de telons iniciada per Soler Rovirosa amb representants tan importants com Mestres Cabanes, patien una crisi producte de l’evolució del teatre i l’escenografia, sempre lligada al fet escènic. I encara eren molt pocs els qui tenien l’oportunitat de canviar les seves maneres de fer, no podem oblidar l’Anton Corominas, qui va tenir aquesta capacitat des del seu taller del carrer Carretes.
Isidre Bravo, en el llibre publicat l’any 1986 per la Diputació de Barcelona L’escenografia catalana documenta molt bé aquest moment.
I és precisament l’època en la qual els germans Castells entren al món del teatre professional de ma de les noves companyies de teatre, Dagoll Dagom, La Fura dels Baus i, sobretot Comediants i la Cubana. I d’aquí als teatres que ja van néixer fruit d’aquest canvi com el TNC.
I ara, són ells els referents d’una manera de fer i entendre el seu ofici i la seva professió, des del disseny fins a la construcció, en el cinema, la televisió, la museografia i les exposicions.
Ells van saber aprendre de molts escenògrafs i artistes amb els quals han treballat i, alhora han irradiat els seus coneixements als mateixos , a les noves generacions d’escenògrafs i als artesans i constructors que han passat pel seu taller.
Especialistes en pintura i tota mena d’acabats, aquests artistes gairebé autodidactes, han millorat els projectes en els quals han pres part i el seu mestratge s’hi pot reconèixer.
Moltes gràcies, amics.
I vull explicar la meva darrera experiència amb ells quan Dagoll Dagom ens proposà de compartir, junt amb el Miquel Llach, el disseny de la petita però densa exposició que es va fer al Teatre Victòria en motiu dels 50 anys del grup, aprofitant el públic massiu que anava a veure el Mar i cel.
Va ser molt bonic veure com cadascú de nosaltres, trobàvem el nostre encaix en aquesta proposta i va ser un gust viure com es plantejaven i com es materialitzaven les idees, també amb la realització, quan es van incorporar la Núria i la Marta Castells, sense oblidar al Coqui clar.
I desitjo llarga vida al taller, a les seves hereves i a l’escenografia al nostre país.
Montse Amenós 2026
