(Diàleg entre el senyor Burilla i el senyor Monyet. Dos crítics, dos crítics secretament enamorats del pamet de l’Ester Formosa)

Burilla- Monyet, hem d’explicar a la gent qui és la Canyí. Com ens ho fem ?

Monyet- És fàcil Burilla. Així : La Canyí és una noia que canta cançons i que té un repertori molt variat, que va de les balades de Franz Wedekind als temes més populars de Quintero, León y Quiroga

Burilla- No exactament, Monyet, no exactament.

Monyet- Doncs la Canyí és una actriu que canta cançons, etcètera.

Burilla- Millor, però tampoc ben bé.

Monyet- Doncs la Canyí és un personatge creat per una actriu que canta cançons, etcètera.

Burilla- Ara anem pel bon camí, Monyet. Però has de dir com és el personatge.

Monyet- Encantador.

Burilla- Objectivament, vull dir.

Monyet- Objectivament encantador.

Burilla- No siguis pesat. Has de dir perquè.

Monyet- Ara sí que… M’has ben fotut, Burilla.

Burilla- T’ajudo jo. Mira, és un personatge encantador pel joc dels contrastos.

Monyet- Fot-li.

Burilla- És tímida i alhora desvergonyida, és insignificant, també espectacular. És ingènua però tot en ella és fruit d’una deliberació molt subtil. És misteriosa i és transparent, serveix grans dosis d’intel·ligència amb una fenomenal cara de beneita…

Monyet- Ara jo, ara jo ! Fa humor amb una impavidesa digna de Buster Keaton, canta melosament les coses més aspres i posa el punt just d’acidesa als caramels més enfitadors, és popular i refinada, és…

Burilla- Tu, potser ja n’hi ha prou.

Monyet- Potser sí.

Burilla- La gent es pensarà qui sap què.

Monyet-  És que, noi, no sé com t’ho diria.

Burilla- També tens raó.

Joan Casas

Premi Sebastià Gasch d’aplaudiment