Òpera en un acte estrenada a Venècia l’any 1812. El llibretista, Luigi Prividali, va adaptar una comèdia d’Eugène Scribe i Gioachino Rossini, que tenia llavors vint anys, sembla que va compondre la música en només onze dies. Era la quarta de les cinc farses que l’empresari Antonio Cera li va encarregar pel teatre San Moisè.

La tempesta obliga don Parmenione i el seu criat Martino a cercar l’aixopluc d’un alberg. Mentre sopen arriba el comte Alberto i don Parmenione el convida a xerrar i beure. El comte explica que va camí de Nàpols, delerós de conèixer la seva futura esposa, i que marxarà prest, només amaini la pluja. A l’hora de pagar, Martino se n’adona que don Alberto s’ha deixat la seva maleta i ha agafat per error la del seu amo. Obren la maleta i troben el retrat d’una noia preciosa. Llavors don Parmenione s’enamora d’ella i decideix prendre la identitat del comte i emportar-se la núvia

“L’occasione fa il ladro es construeix sobre el clàssic argument de l’intercanvi de maletes, un argument que ha funcionat en cinema, teatre o literatura, tant per la comèdia com pel thriller. El meu objectiu ha estat buscar un context on aquest argument sigui versemblant per a l’espectador actual i on aflori  la comèdia. La història comença enmig d’una tempesta rossiniana amb tres personatges arrecerats en un hostal de camí cap a Nàpols. Jo em vaig quedar amb l’essència de la idea: la tempesta i l’aixopluc provisional i ho he traslladat al mig d’una carretera que va a Naples (Florida), on la màfia italiana tenia bastant activitat als anys seixanta. En aquest context —màfia italiana-anys seixanta-Florida—, els matrimonis concertats, l’intercanvi de maletes i altres equívocs de l’obra resulten creïbles i, a més, és un entorn que juga a favor de la comicitat del llibret i de l’esperit festiu de l’òpera”.

Anna Ponces, directora d’escena