El pare vol gaudir de la bellesa de l’Alba. La mare vol recuperar la bellesa (perduda) robant-la a qui la té, l’Alba.El fill està perdudament enamorat (de la bellesa) de l’Alba.La professora utilitza l’Alba per mantenir-se ella mateixa jove i bella. I l’Alba ha fet un pacte per conservar allò que més importància té per a ella i per als altres: la seva bellesa. A Alba eterna conflueixen diferents visions de la idea de bellesa o, més ben dit, diferents perspectives d’una mateixa obsessió: l’obsessió per la bellesa en temps de vellesa, l’obsessió per conservar la bellesa quan encara se’n té, l’obsessió per mantenir-la perpètua, per aprofitar-se’n, per posseir-la… Una òpera sobre el pas del temps i la seva petjada indeleble, sobre la vel·leïtat humana, l’enveja, la cobdícia, i sobre com el fet de semblar i tenir han esdevingut més importants que ser i saber.