Leonora i Manrico, una parella que encarna la llibertat i l’idealisme, està condemnada per la gelosia i l’amenaça del poder. El comte de Luna, punitiu i sàdic, té una debilitat obsessiva: Leonora; mentre la misteriosa i enigmàtica Azucena custodia un secret que els destruirà a tots. Amb les seves maquinacions, convertirà Leonora en una immortal heroïna condemnada al sacrifici. Els mecanismes del drama i una profunditat psicològica subratllada per una música radiant i expansiva que desborda imaginació converteixen Il trovatore en una de les cimeres del repertori. Sinceritat i puresa són els trets de Leonora, aquí presentada per Saioa Hernández i Hibla Gerzmava.

Vittorio Grigolo, Juan Jesús Rodríguez i Ksenia Dudnikova completen aquesta història d’amor i venjança a l’Aragó del segle xv, en la qual els personatges són víctimes de les visions patològiques de la gitana.

El muntatge signat per Àlex Ollé per a l’Òpera de París, que s’inspira en la Primera Guerra Mundial, retrata les conseqüències d’una guerra entre germans on les accions irracionals no deixen espai per a la reflexió. Una extenuant guerra de trinxeres on els humans són personatges abstractes i fantasmagòrics plens d’odi.

Un destacadíssim repartiment per a aquesta tragèdia, estrenada a Roma l’any 1853 (i el 1854 al Liceu), en la qual Verdi mostra el pes del passat i la impossibilitat de superar-lo. En l’era dels moviments antirracials contra la mort de George Floyd, la visió exòtica de les minories des de l’òptica del segle XIX ens serveix per denunciar els substrats i estereotips que han forjat la nostra mirada. Aquesta és la veritable vendetta de la història: “Sei vendicata, o madre!”.