Aquesta nova coproducció amb Den Norske Opera d’Oslo i el Teatro Real de Madrid aborda perfectament tots els matisos del personatge de Tatiana Larin: la transició d’una noia aficionada a les novel·les, que acaba florint en una jove princesa cosmopolita i elegant. Davant d’ella, un amor a primera vista: l’enigmàtic Onegin, que canta el paper principal, i que és un aristòcrata obsessionat amb les aparences que mai podria estar content amb una noia de camp com Tatiana, i que descobreix el poder de l’amor massa tard.

El novembre del 1836, el tinent francès Georges-Charles de Heeckeren d’Anthès importuna a la bellíssima Natalia Nicolaïevna Gontxarova, la dona de Puixkin; i aquest el desafia a un duel. Un orgull que li ho costaria tot. Sota un cel carregat de neu el vespre del 8 de febrer del 1837, i al cim de la seva glòria, Aleksandr Puixkin, el Lord Byron rus, moria d’un duel a pistola promogut per aquest afront amorós, i immortalitzava un estil de vida que defineix infinitat de joves tant enamorats com deprimits: el Romanticisme, una manera de pensar i sentir compartida per nombrosos artistes durant més d’un segle.

Curiosament, la mateixa escena del duel havia estat descrita sis anys abans en els versos del seu Eugene Onegin, que es va convertir en una obra cabdal de l’òpera russa, i que és un veritable manual de pensament romàntic i una obra íntima, que ens trasllada als racons de la ment humana, a la fragilitat i a unes esquerdes irreversibles a les ànimes dels seus protagonistes. Txaikovski, que ja tenia quaranta anys quan es va estrenar Onegin al Conservatori de Moscou, poc s’imaginava que només tres anys després es presentaria al gran Teatre Bolxoi. Molt lligada al text original, aquesta producció, signada per Christof Loy, fuig dels tradicionalismes per apostar per una escenografia minimalista que ajuda a subratllar l’interior dels personatges i a apropar-nos al drama personal i a les obsessions d’una Tatiana plena de “rauxa de vida”.