Al centre de la vella Barcelona, als peus i voltants del Liceu, des del Barri Xino a la Ribera, se sent un cant que va de veu en veu, és el cant de les oblidades, éssers invisibles a ulls dels turistes, éssers menyspreats a ulls dels burgesets. Només apareixen a demanda del consumidor: una cervesabeer, unes bambes d’imitació, tres grams de coca, 20 minuts de sexe a demanda, la porta d’un after… El cant de les oblidades és aquell cant de les consumides, de les explotades, de les que oblidem diàriament després d’usar-les.

El seu cant, no sona a Puccini ni a Bellini, sona a Trap, a Rosalia, a Billie Eilish… I el seu cant parla de la supervivència, de com viure en el seu submón, de com ser humans en aquests baixos fons tan propers a les nostres cases… El seu cant és un cant necessari. Aquesta és la seva antiòpera. La que ens recorda que potser són elles les que viuen en el món real, i nosaltres en una bombolla.