Al reialme de Cony-que-Lluny, minúscula comunitat oblidada dins del vast Imperi del Sol, res no és el que sembla. Els governants, a diferència dels d’aquí, dimiteixen i abdiquen per menys d’un esternut. No els falta raó, però! Cruels turments els martiritzen i subjuguen dia sí, altre també. Entonar una vella cantúrria d’exaltació militar vint cops al dia, per exemple, no hi ha cristià que ho pugui resistir! Viure en un llogarró on no hi comprens un borrall de tot allò que s’hi discuteix, no fa cap gràcia, la veritat! I si el càstig més exemplar -en cas debilitat- se’n diu ‘empalament’, ni t’ho explico el mal que pot arribar a fer! Ara bé, per damunt de tot, allò que els causa més trasbals als nostres protagonistes és l’enyorança: una superlativa i terrible enyorança que els pot portar a evocar perfectament o bé una xarrupada d’un suís amb melindros de la granja Viader del carrer d’en Xuclà o bé la degustació d’un vermutet marca Izaguirre a la plaça de la capital del Baix Camp, on s’hi troba la rampant, inestable i tensa estàtua de bronze del cavall del general Prim, amb el susdit militar a sobre del equí.