a sarsuela es va estrenar el 16 d’abril de 1926 al Teatre Nou del Paral·lel barceloní sota la direcció de l’ideari de la proposta, el mestre Josep Llimona. Des de llavors, Cançó d’amor i de guerra s’ha convertit en tot un símbol de la música de lluita, en què es barregen tant els ritmes catalans més populars (sardana, farandola…), el lirisme de moda a l’època (amb clares reminiscències a Puccini o Wagner) i l’ús de la llengua catalana.  Ja des de la primigènia L’Aplec del Remei (1958) de Joan Anselm Clavé (1824-1874), molts autors catalans com Nicolau Manent, Felip Pedrell o Enric Morera, entre d’altres, utilitzaren textos en català per a algunes de les seues òperes i sarsueles. Aquest ús del nacionalisme lingüístic a la música escènica de l’estat espanyol en aquells primers any del segle XX es pot trobar també en diferents produccions com ara les òperes en basc encarregades per la Sociedad Coral de Bilbao, d’on sortiren obres com ara Mendi-Mendiyan (1910), de José M. Usandizaga (1887-1915) o Mirentxu (1910), de Jesús Guridi (1886-1961), entre d’altres. També a Galícia va tenir un gran ressò la sarsuela en gallec A lenda de Montelongo (1924) amb música de Bernardo del Río (1893-1952). L’èxit de Martínez Valls amb Cançó d’amor i de guerra es va repetir en 1930 amb una nova obra en català: La legió d’honor, una altra proposta de càrrega política i reivindicativa amb els mateixos llibretistes que Els soldats de l’ideal.