Per què associem Rocío Jurado amb l’Espanya cañí i Alaska amb la contracultura dels vuitanta quan “la más grande” va cantar a l’empoderament i a la masturbació femenina, mentre que Olvido Gara fa anys que col·labora amb la ràdio de la Conferència Episcopal? Té a veure amb l’apropiació que va fer el franquisme de la cançó espanyola? Té a veure amb el model de dona que projecta cada artista i el públic al qual es dirigeix? Té a veure amb qüestions musicals, estètiques o de classe? Cançons que acaben en fade out intenta respondre aquestes preguntes des de l’escena, convertint una recerca musicològica en una conferència performativa amb mirada feminista, ànima folklòrica i música en directe.