EL RETAULE DEL FLAUTISTA, de Jordi Teixidor, ha seguit una trajectòria que ens sembla simptomàtica de tots els problemes que viu el nostre teatre, tant el comercial com l’anomenat independent. Dins el programa de mà del dia de l’estrena en règim no professional, describíem les primeres etapes d’aquesta trajectòria. Dèiem que l’obra tenia una primera versió més breu i en castellà, que havia estat contrastada davant públics dispersos, en locals on habitualment no es fa teatre. Després,  ja ampliada i en català, obtingué el premi Josep Ma de Sagarra 1968 i fou estrenada per gener del 1970 al teatre de l’Aliança del Poble Nou.

Ara El retaule del flautista inicia el Cicle de Teatre Contemporani que Pau Garsaball pensa dur a terme al seu teatre, ja en règim professional.

El retaule del flautista, com a síntesi i condensació d’unes experiències escèniques, com a resultat d’un contacte directe amb públics no habituals, per sort seva, al teatre comercial que omple la majoria dels nostres escenaris, no deixa de reclamar la presencia i l’assistència dels públics que van determinar la seva creació. Per això muntar aquesta obra,  traslladar-la d’un context a l’altre, comporta una sèrie de riscs; riscs en la seva mateixa programació i riscs en la manera d’enfocar-ne l’escenificació. Xavier Fàbregas ha destacat més d’una vegada el paral·lelisme d’ El retaule del flautista amb formes de teatre popular molt nostres, com són la sarsuela i el sainet.

Donat que Jordi Teixidor, en escriure la seva obra, tendia també a incorporar tècniques brechtianes, almenys com a exercici formal que servia de suport a un contingut de gran simplicitat i claredat, calia que la direcció no defugís cap d’aquests dos elements: el de la sarsuela i el de l’exercici èpic, o al menys crític. Cali, però, saber que ens movem dins uns condicionaments estètics i tècnics determinats, i que la recerca d’unes solucions estètiques molt simples i el servei al text eren uns punts de partida indefugible.  Les contradiccions entre uns comportaments professionals i uns comportaments no professionals, entre una explotació comercial i el desig d’abastar públics nous, entre unes tècniques naturalistes i unes concepcions escèniques que volen ser més avançades, són contradiccions que no poden ser superades de cop i volta ni amb aquest sol espectacle. D’això en som plenament conscients. Però aquí rau l’atractiu que, tot i els riscs esmentats, tenia per a vosaltres el muntatge d’aquesta obra i té tota la programació de Pau Garsaball.

FELIU FORMOSA

El retaule del flautista, de Jordi Teixidor, va rebre el premi Josep Maria de Sagarra el 1968 i va ser publicada per primera vegada el 1970, any en què fou estrenada al Teatre l’Aliança del Poblenou. Després es va presentar al Teatre Capsa de Barcelona, on se’n van fer més de mil representacions. Ha estat portada a escena en múltiples ocasions, per tota la geografia catalana, en teatres comercials o interpretada per grups d’aficionats.
És una sàtira sobre la corrupció política i les contradiccions humanes, amanida amb cançons i regada amb bons rajolins d’ironia, llesta per ser servida en qualsevol època de l’any, i tan vàlida ara com quan es va estrenar.