Any 1893: Verdi, amb 80 anys, assisteix a l’estrena de Falstaff a la Scala. Com a gran esdeveniment, entre el públic hi ha la princesa Letizia Bonaparte i els compositors d’òpera italians Pietro Mascagni i Giacomo Puccini. El mateix compositor va sortir a saludar a l’escenari ovacionat al final de cada acte. 
 
Verdi, amb una carrera extensa i excepcional, que ocupa gairebé dos terços del segle xix, es volia acomiadar amb una gran obra còmica: perquè la seva única incursió, Un giorno di regno, (1840), va ser un gran fracàs, atès que en el mateix període van morir la seva dona i dos dels seus fills, unes circumstàncies complexes per escriure una comèdia.

Verdi era un devot de l’obra teatral de William Shakespeare. Fruit d’aquesta admiració, escriu dues grans obres mestres: Macbeth (1847) i Otello (1887), i tria el Falstaff com a text per la seva propera òpera. 
 
Només un geni de l’alçada de Giuseppe Verdi es podia acomiadar de la lírica exclamant amb sarcasme i sornegueria “Tutto nel mondo è burla”: la moralitat final d’aquesta comèdia agredolça en què el compositor mostrava una vitalitat extraordinària i una modernitat sorprenent en la seva estructura musical. 
 
El tàndem Boito-Verdi recupera un ancià hedonista i una mica covard, Sir John Falstaff, antic company d’armes del futur Enric V d’Anglaterra, ara abandonat a la beguda, a la gola, a la lascívia i a la fanfarroneria; marcit, escàs de diners, grotesc i presumptuós, però amb un talent cínic i una intel·ligència que li atorguen un atractiu irresistible. Una caricatura del propi Falstaff es comporta com un lladre disposat a enredar els febles i aprofitar-se dels pobres. S’enamora d’Alice Ford i Meg Page, dues joves casades que es diverteixen avivant el desig del vell cavaller per ridiculitzar les seves temptatives de seducció. 

La posada en escena de Laurent Pelly, situada al segle xx, acaba amb un mirall en el qual es reflecteix el mateix públic com a destinatari final de la gran fuga i que ens proposa que riguem de nosaltres mateixos. Amb una agilitat teatral fora del comú i gestos dramàtics imprevisibles, exposa de manera intel·ligent escenaris divertits i, a la vegada, malenconiosos. 
 
Els celebrats barítons Luca Salsi i Ambrogio Maestri interpretaran el paper de Falstaff, el cavaller caducifoli, turmentat alegrement per un trio de dones intel·ligents amb un repartiment brillant completat per Roberta Mantega (Alice), Daniela Barcellona (Mrs. Quickly), Serena Sáenz (Nanetta), Santiago Ballerini (Fenton) i Mattia Olivieri (Ford). Una partitura inoblidable en mans de Josep Pons, que s’acomiada del públic del Liceu com a titular, després de 12 anys meravellosos en la posició. 
 
Falstaff, la darrera riallada del vell Verdi. Un personatge maldestre, d’una humanitat profunda que té la saviesa dels grans, que ja han entès que moltes coses que ens semblen importants, en el fons no ho són. Tots som Falstaff! “No volem que Falstaff mori. I per descomptat que no. Ell és la vida mateixa”. – Harold Bloom