El nen, des de ben petit, mira pel•lícules de l’oest.
Les fan a Televisió Espanyola els diumenges a la tarda. Algunes són pel•lícules bones, d’altres no tant.
Però això no li importa a aquest nen.
Ell vol olorar les prades de Virginia que apareixen a la pantalla. No sap on és Virginia, ni Minnesota, ni Veracruz, ni tan sols Texas, però sap que són símbol d’una terra nova i desconeguda sota els peus dels pioners. Un nou edèn, un nou naixement de l’home en una terra feliç i lliure. La llar dels colons, dels cowboys, dels jugadors i també dels indis i dels pistolers a sou.
Però el que més li atrau al nen no són els revòlvers Colt ni els arcs i les fletxes; no, el que més li atrau són les cançons que apareixen en aquestes pel•lícules. Cançons que parlen de la terra i de l’home. Cançons que tot bon western posseeix i que sorgeixen del no res enmig de la pel•lícula per explicar-nos una història cantada vora al foc o bé acompanyant les aventures dels aventurers amb narracions que només sentim nosaltres, afortunats espectadors, o simplement vestint els títols de crèdit de lletres vermelles.
D’això tracta el nostre Johnny & Vienna, d’aquestes cançons i del nen que les escolta. I de paraules plenes de poesia i humor que hem sentit als millors westerns de John Ford, Howard Hawks o Nicholas Ray. Un cabaret poètic i evocador del vell oest menat pels nostres Johnny & Vienna, aquells que un dia van dir allò de… «A quants homes has oblidat? A tants com a dones tu recordes.»

Passin, vegin i escoltin.