La cenerentola, ossia La bontà in trionfo és producte d’un encàrrec fet a Rossini pel Teatro Valle de Roma. La censura pontifícia prohibí l’obra prevista per immoral, i la precipitada solució va ser optar per musicar la famosíssima faula de Charles Perrault, La Ventafocs.

Rossini i Ferret van rellevar els seus atributs tradicionals i eliminaren els aspectes màgics i fabulosos de la versió original de Perrault i Grimm.

La cruel madrastra esdevé un tirànic padrastre, el grotesc Don Magnifico, incapaç de vèncer les esquerdes del seu passat. El paper de la fada l’ocupa Alidoro, el preceptor del príncep Don Ramiro, que, disfressat, detecta la bondat d’Angelina, la Cenerentola, humiliada per les poc agraciades germanastres Clorinda i Tisbe. El príncep ha canviat els seus vestits amb els del seu escuder Dandini, i Angelina se n’enamora immediatament. Don Magnifico i les seves filles fan un gran ridícul davant Dandini i el príncep. El final feliç inclou el perdó a tothom.

Escrit per al Carnaval romà el 1871, en només 24 dies, el jove Rossini, amb 19 òperes a l’esquena (incloent-hi Il barbiere di Siviglia), va escriure una partitura plena d’energia amb el seus famosos crescendi, que sacsegen la tensió dramàtica.

Els aspectes més innovadors de La cenerentola i l’èxit que molt aviat assolí —s’estrenà a Barcelona el 1818, un any després de la seva estrena absoluta— neixen del contrast violent entre la personalitat de la protagonista, el sentimentalisme de la trama i els personatges del món buffo rossinià que l’envolten. Des de la malenconiosa cançó inicial d’Angelina, “Una volta c’era un re”, sentim una heroïna d’òpera seriosa amb una escriptura vocal extremament virtuosística.

Un vendaval de gran música, plena d’humor, servida pels millors cantants rossinians del moment, amb un producció signada per Emma Dante, que és delicada, plena de matisos subtils, però que també té una malenconia ombrívola i burlesca. Un dramma giocoso ple d’aprenentatges per a la societat d’avui.