En la ferma voluntat de trobar una comunicació veritablement teatral entre escenari i platea, i de trencar el prejudici que pugui planar sobre La filla del mar, l’eix principal d’aquestes bases és el de respecte absolut pel que fa a l’essència de l’obra, alhora que l’atreviment per a adaptar, transformar i/o tallar, tots aquells elements que puguin generar distanciament amb l’espectador actual. “Treure la pols” d’una peça que, precisament perquè està concebuda amb genialitat com a obra dramàtica de temàtica universal, no pot quedar com a peça “de museu”, quan encara ara, i amb molta força, pot provocar una experiència d’emoció i d’identificació, de sentit “catàrtic”, si es posen en un primer pla dramatúrgic i escènic els elements universals i a temporals.