Estrenada durant l’hivern del 1642 al Teatro Santi Giovanni e Paolo (Teatro Grimano) de Venècia, la darrera òpera de Monteverdi fou escrita a partir d’un llibret de Giovanni Francesco Busenello, membre de la llibertina Accademia degli Incogniti, de costums immorals i obertament crítics amb la religió cristiana. Per primera vegada en el seu gènere, l’òpera passava dels palaus als teatres, obrint-se a tothom i basant per primer cop el seu argument en fets històrics i no mitològics, com passava amb L’Orfeo.

La Poppea de Monteverdi, L’Oracolo della Musica, malgrat tenir 380 anys, revela trets sorprenentment moderns, amb profunditats i passions que són equivalents a les del nostre temps. Monteverdi va capturar brillantment la naturalesa musical de la histèria tirànica de Neró i la sensualitat irresistible de Poppea. Monteverdi utilitza paraula i música per aconseguir un drama d’alt nivell, barrejant de manera virtuosa comèdia i tragèdia.

La producció signada per Calixto Bieito, estrenada a l’Opernhaus Zürich l’any 2018, ha estat un dels espectacles més reeixits de les darreres temporades. Aclamada tant per públic com per crítics, deu part d’aquesta màgia a Rebecca Ringst, que va connectar el públic amb l’escenari com mai abans. Els personatges obsessius de l’òpera es presenten al límit de la vanitat, mentre les pantalles de vídeo que dominen l’escenari completen el glamurós món d’infinita autoadulació i autocomplaença.

Julie Fuchs torna a revisitar el personatge de Poppea de forma sensual. Ni els contratemps ni les derrotes seran obstacles per fer el seu salt al buit i assolir els seus plans: passar d’ambiciosa cortesana a ser coronada emperadriu. D’altra banda, al seu costat com a Neró gaudirem del contratenor David Hansen: un addicte impotent davant de la bellesa de Poppea i també de la seva paraula (no té objeccions a convèncer Sèneca per suïcidar-se). En la seva amoralitat lluitarà per veure Ottavia (esposa de Neró) a l’exili, en la veu de Magdalena Kožená, i Ottone, cantat per Xavier Sabata.

Al podi, Jordi Savall, coneixedor únic d’aquests repertoris, ens oferirà els misteris d’aquesta partitura considerada perduda durant segles i redescoberta el 1888. Una òpera moderna plena d’ingredients com l’erotisme, l’ambició o la fascinació pel poder que culmina amb el preciós duet de melodia infinita “Pur ti miro, pur ti godo”, atribuït a Benedetto Ferrari.