El topos poètic d’una “bellesa redemptora” i una transposició i reformulació dramàtiques del personatge de Mélisande de Maeterlinck —interpretada aquí com a encarnació simbòlica de la melangia infinita— es mesclen en aquesta òpera on l’espai escènic és el metavers de la informació, en el qual ens hi submergim i ens hi integrem quasi virtualment i hologràficament. Hi som convidats cohabitant amb una entitat que evoca una intel·ligència artificial creada per recollir les dades de totes les fatalitats del món, i per sintetitzar-les en forma de periodicitats cronomètricament mesurades, que simbolitzen l’abstracció estadística de tots els successos i problemàtiques de les nostres societats actuals. Sentirem com, enmig de la saturació de les seves funcions, Melisanda cobrarà una forma de consciència que la portarà a canviar-se a si mateixa i a transfigurar aquesta informació de l’horror en una forma possible de bellesa. Un drama que en el seu rerefons ens planteja, en un mestissatge entre ciència-ficció, teatre simbolista i faula, la qüestió de l’actual sincronia informativa creixent sense precedents tecnològics i del seu potencial tràgic —en sentit clàssic, com a qüestió oberta—, i com això ens permet construir una imatge del temps com un paisatge de vasta i precisa simultaneïtat dels horrors i les meravelles del món.