Més enllà del poeta nacional i del mossèn folkloritzat, també hi ha un Verdaguer íntim que poetitza les contradiccions de l’existència humana i denuncia les misèries del dia a dia. “En aquest món tothom plora”, diu Verdaguer, “si no les penes passades, les que han de venir”. Davant de la inutilitat i febleses del món material, què ens queda? Des de la seva pròpia experiència de vida, Verdaguer ens anima a tots nosaltres, “los que estam amb lo front núvol, los que tenim lo cor trist”, a cantar amb ell “la cançó del Paradís”. Però com fa aquesta tonada?

A escena, un grup d’intèrprets i músics prepara un homenatge-concert al poeta de Folgueroles, que no acaba de funcionar. Atrapats en un absurd institucional, busquen una connexió personal amb l’univers verdaguerià, els seus paisatges i éssers que l’habiten. Més que rendir un homenatge sonat i grandiloqüent a una de les grans figures de la nostra literatura, l’espectacle pren la forma d’un lament lluminós amb petits tocs d’humor, d’un cant a la necessitat de donar sentit a la nostra vida a través de la música, la paraula poètica i la cultura en general.