El 1911, l’endemà de la creació de Der Rosenkavalier, Strauss i el seu poeta-llibretista desitgen renovar aquesta associació creativa i tramen una adaptació de Le Bourgeois Gentilhomme de Molière. Després de la seva revisió, s’estrena la versió definitiva l’any 1916 amb un èxit immediat. De colors mozartians, integra i conjuga el neoclassicisme i les danses populars de màscares italianes, els moments wagnerians més inflamats amb una cançó de bressol més pròpia de Schubert, i un llenguatge desacomplexat, flexible i expressiu al servei de la teatralitat.

L’Ariadne auf Naxos de Katie Mitchell, la reputada directora teatral, planteja la història de l’home més ric de Viena, que ha encarregat una opera seria a un jove compositor, a més de convidar-hi un grup d’actors de la commedia dell’arte. Mentre demana que actuïn tots a la vegada, la frívola Zerbinetta intenta convèncer la tràgica Ariadne que els homes són tots iguals i fins i tot intercanviables. Aquest debat entre la fidelitat en oposició a la metamorfosi, a banda de ser un homenatge a Molière i a Mozart, és una òpera tan impertinent com irresistible. La vida imposa l’oblit i la transformació.

Ariadne integra aquesta imatge pirandelliana del “teatre dins del teatre” i, sota una capa d’aparent comicitat, amaga els disgustos de l’amor i de la vida. Multiplicitat de sentiments en acció i un xoc de mons que finalment conviuen en la resignació d’un paradís inabastable.