Don Pasquale, un home vellard i decadent que viu un autèntic malson, decideix prendre per esposa Norina amb l’objectiu d’anul·lar els plans del seu nebot Ernesto. Ernesto, però, amb l’ajuda del doctor Malatesta, es compromet a atrapar Don Pasquale a la seva pròpia trampa, encarregant el paper de núvia a Norina, la seva promesa. Primer dòcil i després absolutament intractable, Norina sobresurt en el joc de les falses aparences.

El xoc entre dues generacions aviva la comèdia alhora que també produeix una corrent subterrània de nostàlgia. Té dret a estimar i viure un senyor d’edat? El salt al buit d’aquell que estima amb valor.

Don Pasquale, estrenat al Théâtre Italien de París l’any 1843 (on Donizetti s’havia instal·lat des del 1838), presenta una història còmica d’un engany sobre un altre engany; títol estimat que ha aixecat més d’un somriure al públic de moltes generacions. Ja des de la brillant obertura, capolavoro que ignora el model rossinià, es va desplegant una vivaç elegància i una perfecta simbiosi entre música i text. Obra mestra d’un geni on la música ja és de per si eminentment teatral.

A partir de la partitura radiant de Donizetti, segons diu la llegenda, escrita només en 10 dies, l’enginyosa producció de Damiano Michieletto segueix sent divertida i plena de vida com mai. Amb sinceritat i profunditat dramàtica, en aquesta proposta situada a l’actualitat reconeixem els personatges com a arquetips de la commedia dell’arte però del nostre petit món i, immediatament, resulten commovedors. Michieletto obre un camí cap al cor d’una obra aparentment alegre, considerada l’apoteosi de l’òpera bufa.

La riquesa melòdica, un del principals aspectes musicals, subratlla la farsa; una farsa extremadament cruel com ho és el càstig a Falstaff de Verdi. Una comèdia molt divertida i alhora emotiva, pertorbadora i burlesca.

Amb el suport de: