Hi ha altres ingredients que ajuden a fer d’El barber de Sevilla un text extremadament popular. Els personatges del Barber, per exemple, no són cap creació original de Beaumarchais, com tampoc no ho és el tema ni l’argument de la peça, i descendeixen en línea directa de les màscares de la Commedia dell’Arte. En efecte, en Bartolo, Basili, Fígaro, Almaviva i Rosina hi reconeixem immediatament els seus antecessors Pantalone, Dottore, Arlecchino, Brighella, Mezzetino o els “inamorati”. Utilitzant un llenguatge actual, podríem dir que els personatges del Barber són els mateixos personatges de la Commedia dell’Arte amb el bagatge cultural que els donen dos segles d’existència i situats en un context social nou: la fi de l’Antic Règim.
Aquest és un altre aspecte que m’agradaria subratllar. Si bé no podem considerar El barber de Sevilla com una obra revolucionària,- com ho ha estat considerada per alguns autors Les noces de Fígaro,- no podem negar que darrera l’aparença festiva i inocua de la peça s’hi amaga la crítica de tot un món que s’acaba. Un món fet d’abús, de privilegis, de dominació, de superstició i de por a la vida, que haurà de ser substituït per un altre de confiança en la vida, de jois, de llibertat, de triomf de l’amor. En Les noces de Fígaro sabem que aquest món nou no és format tan sols per la joventut i l’amor. El món dels dos enamorats, que al Barber apareix, o pot aparèixer, com el món nou, a les Noces ja és vell. El perseguit ha passat a perseguidor i , amb tot, Fígaro segueix passant les mateixes trifulgues. La crítica auna societat és doncs més profunda: no n’hi ha prou amb un triomf momentani de l’amor; cal canviar tot un sistema de relacions socials per tal de poder asegurar el triomf definitiu de l’amor i la llibertat. I la perspectiva històrica ens ensenya que de definitiu tampoc no ho és. Fígaro, -o la classe social que representa-, es convertirà més tard en defensor d’uns privilegis conquerits, davant d’una nova classe social ascendent. És la dialèctica de la Història.
Tot el sistema de relacions socials exposat al Barber no és pas simple i es desenvolupa a diversos nivells. D’una banda, els diversos plans socials on es mouen els personatges, les seves aliances, les seves lluites, els seus enfrontaments : tot un reflex de la lluita històrica d’unes classes per imposar-se a unes altres. Per altra banda, tota la dialèctica vida-mort, joventut-vellesa, amor-egoïsme, bellesa-lletjor, llibertat-repressió etc. que se superposa, i de vegades es contraposa, al conflicte social. Aquesta diversitat de plans és la que dóna tota la seva riquesa i complexitat a El Barber de Sevilla i en fa l’obra d’un contemporani nostre, apte per a un treball que oferim als nostres contemporanis.
Pau Monterde

La música de Carles Berga sobre temes de P. Antoni Soler