L’escena arrenca en un lloc que bé pogués ser un magatzem de teatre, una esgavellada corrala de veïns o una església en ruïnes. En ella descobrim als nostres personatges. Es tracta d’un grup de joves aparentment membres d’un veïnat convocats per a prendre una decisió important que afectarà el futur dels seus veïns i veïnes. Aquesta primera escena acaba amb una figura composta per tot l’elenc, com a metàfora de la porta que ens trasllada a la ficció, on anirem recorrent de la mà de cada personatge la transformació que viurà en prendre contacte profund amb els ensenyaments d’un tal Jesús.

Junts descobriran la tolerància i el respecte al que és diferent, la necessitat de construir i teixir xarxes de suport comunitari, la compassió per qualsevol ésser humà, la riquesa sostenible i compartida, la llibertat de ser i triar, la corresponsabilitat en la construcció d’una bona vida per a tots, el dret a equivocar-se i tornar a començar, a fer-se mal amb el sofriment de l’altre, a viure complets, a riure, estimar, cantar, jugar, viure… i fins i tot morir. Poc abans d’acabar reprendrem la figura de l’inici, en aquesta ocasió per a tornar a travessar la porta i sentir que realitat i ficció són una. I al final, quan tot acaba, quan la foscor ho inunda tot, Godspell pot ser l’esperança que tot torna a començar.