Òpera, cantata o oratori? Oedipus Rex és una cerimònia única en el seu gènere. Gestada en secret i entregada a Serguei Diaghilev com a regal per a les celebracions del 20è aniversari dels Ballets Russos, va ser estrenada en la versió concert a París l’any 1927. Basada en la tragèdia de Sòfocles i amb text revisat per Jean Cocteau, el mateix Diaghilev agraïa aquest “cadeau très macabre”.

Amb text en llatí i mirant d’evitar-ne, així, la vulgarització, som davant d’una obra amb una intensa força dramàtica. Èdip, gran protagonista i permanent a l’escena (i aquí encarnat per Michael Spyres), sabrà que ell mateix és l’assassí del seu pare i, en una espiral de fatals esdeveniments, es clavarà una agulla als ulls i fugirà a Tebes. Pur neoclassicisme amb una mirada envers el passat, però sense renunciar als plantejaments estètics i formals moderns.

Obre el concert la suite de l’òpera Elektra de Richard Strauss. Tenint en compte que l’orquestra és gairebé un dels personatges clau del títol, és sorprenent que ningú abans hagués escrit una suite amb la música de l’òpera. Aquest mosaic musical de Manfred Honeck, titular de l’Orquestra Simfònica de Pittsburgh, mostra amb opulència la colpidora essència de l’obra. Amb el refinat treball de textures que en farà Josep Pons, vindrà a la memòria el seu gran èxit sobre la posada en escena de Patrice Chéreau, la temporada 2016-17, amb Herlitzius, Meier i Pieczonka.