La protagonista d’aquest espectacle podria ser Raquel Meller. O potser Janis Joplin, la performer Marina Abramović, la coreògrafa Pina Bausch o la mateixa Rosalia. És, en tot cas, una artista del segle XXI, aquella el nom de la qual figura en primera posició a tots els anuncis i cartells. En repassarem l’existència, reconstruïda o potser desconstruïda en diverses versions de si mateixa que corresponen a diferents generacions: una jove actriu de talent, una música consagrada, una ballarina retirada, un assistent de direcció que voldria ser actor, la gran diva… Elles ens parlen, en un seguit de quadres escènics, de l’art, de la transgressió, de l’espectacle. Perquè la revista és transgressió, és posar dalt de l’escenari experiències humanes que trenquen els patrons acceptats per la societat. És l’única manera de fer front a un sistema que fagocita la dissidència i concedeix al mercat el poder d’atorgar valor o no a les creacions culturals. Potser ens cal un sistema nou, i potser només el podrem generar mitjançant la transgressió, l’especialitat de la revista. Només una artista com aquesta vedet que veurem en escena és capaç d’imaginar-se un camí propi, desafiant el que és convencional i conegut des de la mera inconsciència.

Amb aquest esperit, aquest espectacle fa reviure a l’escenari un món de somnis impossibles, un món de fum i de llautó brillant que pren la forma d’un teatre enderrocat, abandonat, venut, comprat i reconquerit per la ciutat, un espai des del qual preguntar-se què és avui la revista i de quina manera el seu poder de transgressió ens pot salvar de la barbàrie.