En una atmosfera inquietant, els personatges vagaregen silenciosos, absents i passius.

Mélisande, personatge enigmàtic d’estranya bellesa —que es troba al bosc amb el net del rei, Golaud, i amb qui es casa—, té una apassionada història d’amor amb el jove germà de Golaud, Pelléas. Aquesta relació paral·lela portarà a la mort dels dos amants.

Transposició del mite de Tristany i Isolda, un amor que s’imposa a despit de la mateixa voluntat i de les normes morals, i que troba només en la mort el seu acompliment, però amb un llenguatge musical completament nou, allunyat de Wagner.

Àlex Ollé explora aquesta partitura a través del llenguatge dels somnis, tenint en compte Freud i el surrealisme, i amb una estètica propera a creadors actuals com ara Lars von Trier o David Lynch. La seva proposta està concebuda com una acumulació de preguntes i respostes impossibles. La caixa negra que presideix l’escena amaga el gran enigma; en realitat, és una metàfora moderna de la ment humana. Un gran bloc que amaga en el seu interior la complexitat dels codis onírics i la informació sobre la tràgica mort de Mélisande i que, a la vegada, es relaciona amb el món exterior a través d’un element fonamental: l’aigua.

La melopea continuada explica el tràgic triangle amorós a partir d’una acció de caràcter estàtic.

Misteris, pertorbació i gran ritme teatral per a aquest viatge fantasmagòric d’irrealitat on el paradís dels protagonistes és l’amor veritable.