Tothom s’ha sentit sol en algun momento de la vida. Tothom s’ha sentit incomprès i rebutjat pels altres. Tothom, física o espiritualment, s’ha sentit lleig i menyspreat pel proïsme. Tothom ha pensat que la naturalesa és injusta perquè no ens ha donat la possibilitat de triar el nostre cos, els nostres ulls, la nostra cara, el nostre caràcter. Tothom s’ha sentit insultat quan algú ens ha dit amb sorna: “la cara és el mirall de l’ànima”. Sóc lletja és la història d’una noia poc agraciada físicament que lluita per la seva subsistència en un món que la rebutja, que la menysprea, que l’empeny a la baixesa i a la vilesa, irremeiablement. És una història senzilla que no és cap drama, perquè la seva protagonista no pot fer absolutament res per canviar el decurs dels esdeveniments. És una comèdia perquè, per  penosa que sigui, la seva desgràcia ens fa riure. Però també és una tragèdia, perquè hi ha uns déus capriciosos que són els que realment manipulen, impúdics, els fils del destí de la protagonista. Uns déus que no parlen ni gesticulen amb grandiloqüència com els de les tragèdies gregues, sinó que viuen silenciosos a dins de tots nosaltres i marquen inexorablement el camí de les nostres vides: els gens.