La Clotilde té un problema. O dos. O tres. Un mal dia el té qualsevol, però quan els esdeveniments es precipiten fatalment, dramàticament, hiperbòlicament, un pot acabar fent-se preguntes sobre els déus, el destí, el preu de la fruita i d’altres elements inquietantment imprevisibles.  Vagi on vagi o faci el que faci, la Clotilde no fa altra cosa que topar amb personatges que li fan la vida més difícil. Tant és que sigui la seva parella, la seva mascota, el seu cap, un ascensorista, un artista o un treballador de pompes fúnebres, sempre acaba trobant-se amb el mateix tipus de persona. Individus (o indivídues) amb capacitats òptimes per parlar, però capacitats ínfimes per escoltar. Que potser porta incorporada sense saber-ho una espècie d’imant que atrau aquesta mena d’egos? Existeix alguna solució possible? La Clotilde demana ajut al doctor Giovanni, psiquiatra excèntric de fama còsmica. Serà finalment ell la solució de les seves penes? Aconseguirà la Clotilde vèncer allò que sembla una cruel broma del destí? Primera escena. Consulta del Doctor Giovanni, psiquiatra de classe alta. A ell s’adrecen tota mena de casos desesperats. És un professional altament reputat, conegut pels seus mètodes una mica excèntrics, però alhora eficaços. El despatx és bastant bufó. Ens ha quedat molt bé. Una taula de despatx, amb els seus complements. Un petit divan. La butaca giratòria, molt còmoda. Gairebé sembla de pell de veritat. Mobiliari senzill i alhora elegant. La persona que ben aviat entrarà per la porta del despatx és la Clotilde, la nostra protagonista. Ens ha quedat bastant bufona també. Però continuem. Deixem que sigui ella mateixa qui ens expliqui les seves peripècies. M’encanta la paraula “peripècies”, és molt bufona també. Entra la Clotilde. Els cabells, esvalotats. La respiració, esverada. Us la deixem així, lliure, a veure què fa. Podria succeir a qualsevol ciutat. Podria estar succeint ara mateix, en aquest mateix instant (quina por).