►Amb aquesta producció de L’Incoronazione di Poppea (1643) de Claudio Monteverdi (1567-1643) Calixto Bieito aconsegueix un cop més, amb la seva particular visió de l’espectacle teatral, renovar i actualitzar el gènere líric. La proposta, estrenada a l’Opernahus-Zürich el 2018, transforma la sala del teatre en una mena de plató televisiu, ja que a la seva lectura Bieito opta per captar les dues cares dels personatges, la pública i formal i, en primer pla, els gestos i les mirades que revelen les seves pulsions internes que són retransmeses a diverses pantalles escampades per l’escenari i les llotges de prosceni. L’efecte immersiu de tot plegat transforma a l’espectador en una mena de voyeur, en un televident enganxat a un reality show. Amb llibret de Gian Francesco Busenello adaptat pel mateix Bieito, l’obra permet aquesta llibertat de lectura, ja que narra conflictes universals i, fins i tot, tremendament actuals, ni més ni menys que la lluita pel poder per part d’uns personatges sense miraments per aconseguir allò que desitgen.

►L’òpera de Monteverdi s’oferirà en sis funcions entre el 10 i el 21 de juliol amb la lectura personal de Jordi Savall, un expert en el repertori. El mestre dirigirà les representacions dels dies 10, 12 i 14 de juliol i s’alternarà al podi amb un altre especialista en aquest estil, Luca Guglielmi (17, 19 i 21 de juliol). Ambdós comptaran amb un repartiment excepcional integrat per estrelles com ara Julie Fuchs, Magdalena Kožená, David Hansen i Xavier Sabata secundats per un ampli planter d’intèrprets de prestigi internacional, sense oblidar a representants de la nova pedrera de veus espanyoles, com Natalia Labourdette, Irene Mas o Guillem Batllori.

►L’Incoronazione di Poppea va fascinar Calixto Bieito per la tremenda modernitat del llibret i pel perfil dels personatges. Monteverdi s’oblida de ficar deus i nimfes com a protagonistes donant-los-hi rols secundaris per centrar l’atenció en personalitats històriques que van ser fonamentals en moments crucials d’Occident, en plena decadència de l’imperi romà. Després d’un pròleg molt de l’estil de l’època (a càrrec d’Amore, Virtù i Fortuna), per l’escenari desfilarà un seguit de personatges que busquen guanyar el poder polític sigui com sigui, sense miraments i fent servir totes les seves armes, des del sexe a la mentida. L’obra parla de traïcions, intents d’assassinat, suïcidis, adulteris, enveges personals, corrupció i aspiracions polítiques. A més, crida l’atenció el triomf final dels dolents, els corruptes –malgrat que també es pot llegir en clau dels sentiments, on guanya l’amor–, i no ofereix cap mena d’epíleg moralitzant. A L’Incoronazione di Poppea és la pulsió sexual i l’acció de l’home, més que la virtut i la sort (tal com s’explica al pròleg) el que acaba imposant-se.

►L’obra va estar perduda durant segle i mig i ha sobreviscut gràcies a dos manuscrits tardans amb la instrumentació incompleta –l’original monteverdià no es conserva–; això ha permès que hagi estat versionada desenes de vegades. També part de la seva música pertany a altres autors, una pràctica comuna a l’època de l’estrena; de fet el famós duet final no és de Monteverdi. Al Liceu aquest cop s’oferirà segons la revisió del mestre Jordi Savall, que aportarà tota la seva experiència i coneixement de l’estil comptant al fossat del Gran Teatre amb el conjunt especialitzat que lidera el músic català, Le Concert des Nations.

►La producció de Bieito juga amb la doble cara dels personatges revelant el detall, les mirades i els gestos que mostren la personalitat oculta de cadascú; tot això s’emet per més d’una dotzena de pantalles que omplen l’escenari i el prosceni.

►Considerada com una joia del catàleg de Monteverdi, L’Incoronazione di Poppea està estructurada en tres actes i la seva trama estaria inspirada en diverses fonts, La vida dels dotze Cèsars de Suetoni, els Annals de Tàcit i Història romana de Dión Casio, però alguns autors també proposen que Gian Francesco Busenello, pel seu llibret, hauria agafat idees d’Octavia, obra atribuïda a Sèneca, filòsof i escriptor que apareix a l’òpera com un més dels personatges. L’obra ha pujat al Liceu només en 12 ocasions, la primera, a la seva estrena el febrer de 2009 en una producció de David Alden amb deu representacions dirigides musicalment per Harry Bicket i enregistrada en suport audiovisual, i el desembre del 2017, amb dues audicions en versió de concert amb l’Ensemble Matheus sota la direcció de Jean-Christophe Spinosi.

►La producció
►El muntatge de Calixto Bieito –amb dramatúrgia de la seva col·laboradora habitual, Beate Breidenbach– es va estrenar a l’Òpera de Zurich el juny del 2018, aconseguint un triomf tant de públic com de crítica. Es tracta d’una posada en escena immersiva en què el regista burgalès proposa una metàfora de la societat actual, hedonista, narcisista i exhibicionista, mediatitzada i fins i tot condicionada per les xarxes socials. El llibret presenta una sèrie de personatges històrics ambivalents, com l’emperador romà Neró, la seva esposa Ottavia i la seva amant Poppea, un triangle de dobles cares d’implicacions polítiques, morals i sexuals que es transforma en un poliedre a l’incorporar amants, enamorats en secret, esclaus i tota mena de rols que intervenen en l’acció, des de guàrdies de palau a deus. Al final Poppea és coronada reina, mentre l’anterior esposa del monarca ha de marxar a l’exili.

►Les relacions que s’estableixen entre tots ells i la part més amagada de les seves personalitats són les que Bieito recull amb càmeres de vídeo que capten en primer pla i amb tot detall accions subtils, mirades i gestos, per retransmetre’ls a més d’una dotzena de pantalles distribuïdes per l’escenari i el prosceni. D’aquesta forma el públic es veu immers en els sentiments dels personatges exposats en una mena de reality show. L’aparat escenogràfic que firma Rebecca Ringst –la producció compta amb vestuari d’Ingo Krügler, disseny d’il·luminació de Franck Evin i vídeos enregistrats i editats prèviament per Sarah Derendinger– també proposa una plataforma que encercla al fossat i a l’orquestra, apropant l’acció al pati de butaques, mentre que al fons de l’escenari Ringst situa unes grades amb públic. La caracterització dels personatges va des de l’elegància a l’extravagància, molt en la línia de moltes de les produccions modernitzadores del gènere del director teatral.

►Però el canvi de context del llenguatge bieitià no és gratuït. L’Incoronazione di Poppea és la primera òpera de la història que parla de personatges que van existir, persones reals que, per la seva transcendència política, van quedar retrats en documents i en la literatura. La corrupció, les lluites pel poder polític i la moralitat qüestionable de tots ells estan a la base de la proposta de Bieito, qui es va fascinar per l’obra, tal com ho explicava a les publicacions de l’Opernhaus abans de l’estrena de la producció: “L’incoronazione di Poppea mostra una societat hedonista, decadent, on els personatges es comporten de forma extremadament egoista. Es mouen per la seva ambició personal, la sexualitat es fa servir com a instrument de poder. Gairebé sembla la societat actual, malgrat que aquesta òpera es va escriure fa més de 350 anys”.

►Moments musicals clau
►Malgrat no ser una obra habitual al repertori internacional, la partitura de L’Incoronazione di Poppea posseeix fragments que s’han anat incorporant a programes de recitals i concerts per la seva bellesa i força dramàtica. S’ha de tenir en compte que l’estructura de l’òpera es basa sobretot en airosos i recitatius, ja que encara no s’havien consolidat formes com l’ària da capo típica del posterior període barroc. Després del Pròleg, amb Virtú, Fortuna i Amore com a protagonistes, al primer acte arriba la primera secció famosa de l’obra, a càrrec d’Ottone, «E pur’io torno qui qual linea» en què es lamenta al comprovar que la seva adorada Poppea és l’amant de Nerone, el corrupte emperador.

►L’escena «Oblivion soave», a càrrec de Poppea, és una mena d’ària d’una bellesa extraordinària i uns dels punts més atractius del segon acte. Al tercer destaca l’escena final d’Ottavia, qui, ja a l’exili, s’acomiada de la seva Roma adorada –i de la seva corona i el seu poder– a «Addio, Roma! Addio, patria! Amici, addio!». Per últim, Poppea i Nerone posen fi a l’òpera amb el duo «Pur ti miro, pur ti godo», atribuït al compositor Benedetto Ferrari, una peça que canta al triomf de l’amor.

►L’Incoronazione di Poppea a ARTE
 ►A partir del 20 de juliol de 2023, L’incoronazione di Poppea de Monteverdi del Gran Teatre del Liceu es podrà reproduir a arte.tv/concert, on romandrà durant diverses setmanes.

►ARTE, en col·laboració amb els principals teatres d’òpera i festivals europeus de 14 països diferents, inclòs el Gran Teatre del Liceu, comissaria la seva pròpia temporada d’òpera digital, ARTE Opera Season, des del 2018. Els espectadors d’arreu d’Europa gaudeixen de noves produccions cada mes. ; i gràcies al suport financer del programa “Creative Europe” de la Unió Europea, aquests els títols estan disponibles amb subtítols en anglès, espanyol, italià i polonès, a més dels estàndards alemany i francès d’ARTE. Això significa que més del 70 % dels europeus poden gaudir de les òperes en la seva llengua materna.

►Calixto Bieito
►És un dels directors d’escena més innovadors i reconeguts del panorama líric internacional. Director teatral i llibretista, va estudiar literatura i història a Barcelona, direcció d’escena a l’Institut del Teatre i interpretació a l’Escola d’Art Dramàtic de Tarragona. Va ser el director del Teatre Romea de Barcelona durant 10 anys (1999 a 2011) i va crear el Barcelona Internacional Teatre (BIT) i el Festival Internacional de las Artes de Castilla y León. Va debutar al teatre musical el 1996 al Teatre Tívoli de ►Barcelona amb la sarsuela La verbena de la Paloma, per després dirigir Pierrot lunaire de Schoenberg al Teatre Lliure (1998). El 2002 va estrenar Don Giovanni a l’Òpera de Hannover en coproducció amb l’English National Opera de Londres i el Gran Teatre del Liceu. El 2004 va dirigir Die Entführung aus dem Serail a la Komische Oper de Berlín començant una carrera internacional en què ha tocat tots els repertoris operístics de totes les èpoques. També ha portat a escena diversos oratoris i fins i tot simfonies i cicles de Lied. Va ser guardonat amb el Premi Europeu de Cultura de la Fundació Pro Europa el 2009, amb l’Abbiati el 2012, amb el Líric Campoamor el 2014 i amb l’Ópera Actual el 2019. És director artístic del Teatro Arriaga de Bilbao des del 2017. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2000/01 amb Un ballo in maschera, escenari on també ha dirigit Don Giovanni (2002/03, 2007/08), Wozzeck (2005/05) i Carmen (2010/11, 2014/15).

►Jordi Savall
►Fa més de 50 anys que es dedica a la recerca de músiques antigues, per a posteriorment llegir-les i interpreta-les amb la seva viola de gamba, o com a director musical. Les seves activitats com a concertista, pedagog, investigador i creador de nous projectes el situen entre els principals artífexs del fenomen de revalorització de la música històrica. És fundador dels grups musicals Hespèrion XXI (1974), La Capella Reial de Catalunya (1987) i Le Concert des Nations (1989). Al llarg de la seva carrera ha enregistrat i editat més de 230 discos de repertoris de música medieval, renaixentista, barroca, del classicisme i romàntica, mereixedors de moltes distincions. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 1990/91 amb Una cosa rara, i hi ha tornat al capdavant de diversos concerts i per dirigir les òperes L’Orfeo (1992/93 i 2001/02) i Il burbero di buen cuore (2011/12).