►El pròxim 28 d’octubre, el Gran Teatre del Liceu acull l’estrena europea de l’òpera Antony&Cleopatra, la nova obra del compositor John Adams que es podrà veure al Teatre fins al 8 de novembre amb un total de 6 funcions.

►El Liceu participa d’aquest encàrrec i coproducció, amb el segell de la reconeguda directora Elkhanah Pulitzer, juntament amb la San Francisco Opera i la Metropolitan Opera New York.

 ►John Adams debuta al podi del Teatre dirigint per primera vegada la seva partitura, ja que quan l’òpera es va representar per primera vegada a San Francisco, el 10 d’agost de 2022 passat, va ser la directora titular, Eun Sun Kim, qui va portar la batuta. La visita d’Adams a Barcelona per a l’estrena absoluta a Europa de la seva obra serà un esdeveniment històric que, en poques ocasions, el Liceu ha tingut l’honor de viure: en el passat, compositors tan notables com Igor Stravinski, Richard Strauss, Manuel de Falla, leksandr Glazunov, Ottorino Respighi, Pietro Mascagni o Eduard Toldrà van dirigir les seves pròpies obres des del fossat, i la decisió d’Adams té el mateix valor simbòlic. Més encara quan la pròxima vegada que es representi Antony & Cleopatra, a partir de la temporada 2024-2025 a Nova York, no serà ell qui la dirigeixi. Adams es posa al capdavant de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu amb un cast excepcional amb Julia Bullock i Gerald Finley en els rols protagonistes de Cleopatra i Antony.

►La producció
►Prenent els dos temes principals de l’obra de Shakespeare (1906) —un drama amorós entre dos adults complexos i una història militar que va canviar el món—, Adams construeix, amb la col·laboració de la directora d’escena Elkhanah Pulitzer, una òpera amb lectures metafòriques que ens parla de la set de poder i la força irracional de les passions.

►William Shakespeare articula dues trames molt diferents encara que íntimament relacionades: d’una banda, hi ha la història d’amor de la parella protagonista, que acaba de manera nefasta, i d’una altra és un drama polític que gira al voltant del naixement de l’imperi romà, amb la concentració del poder absolut en mans del jove Octavi August després de la derrota del general rebel Marc Antoni i la conquesta d’Egipte després de la mort de Cleòpatra, l’última reina.

►Però més enllà de la riquesa de l’acció, Adams agafa les correspondències contemporànies que se’n poden extreure de la història. Per exemple, defensa que el perfil de Cèsar s’acosta al d’un egòlatra messiànic que es creu elegit per un poder superior per millorar un món que no funciona, una personalitat equivalent a la de molts gurus tecnològics de Silicon Valley o dictadors amb afany imperialista dels nostres temps. Mentrestant, la història d’amor d’Antoni i Cleòpatra s’allunya del clixé romàntic per presentar totes les parts fosques d’una relació complexa.

►En aparença, l’òpera té lloc en el seu veritable temps, al voltant de l’any 30 aC, però en realitat acaba semblant-se a una recreació del món antic a partir de diverses mirades recents en l’art, tant el cinema com la pintura: Cleopatra vesteix de manera sumptuosa, com apareix en infinitat de quadres de finals del segle XIX o en la mítica pel·lícula de Joseph L. Mankiewicz que va protagonitzar Elizabeth Taylor, i molts escenaris apareixen embolcallats en una boira misteriosa pròpia de les representacions mítiques. Alhora, personatges com Caesar vesteixen com a militars d’avui: s’aconsegueix, doncs, una superposició entre un pla antic, misteriós, i un altre pla real i feroç.

►La base que recorre la producció es resumeix en dues idees. La primera, que els líders ambiciosos del passat llunyà no són diferents dels d’avui dia: en la producció es relaciona l’auge del totalitarisme a Itàlia i Alemanya en la dècada del 1930 amb l’ambició d’Octavi August, a partir d’imatges en blanc i negre creades per Bill Morrison, un dels grans realitzadors de cinema d’avantguarda de les últimes dècades. I la segona idea és que tant Antony com Cleopatra, que es mostren al final del primer acte com a déus davant del poble d’Egipte, són també una metàfora de la nostra actual cultura de la celebritat: ell és un heroi envejable fins i tot en el seu final tràgic, i ella una estrella del pop, una influencer de carisma magnètic. Així, tot barrejant l’eròtica del poder i el poder de la seducció —que són, al cap i a la fi, la mateixa cosa—, Antony & Cleopatra troba el seu espai privilegiat en la creació cultural contemporània.

►Amb dramatúrgia de Lucia Schecknerde, escenografia de Mimi Lien, vestuari de Constance Hoffman i il·luminació de David Finn, aquesta òpera compta també amb Ita O’Brien, directora d’intimitat. Aquesta figura cada cop pren més protagonisme en el sector cinematogràfic, però és encara poc comuna en el sector operístic, fet que fa del Liceu un dels pocs teatres lírics europeus que acull una producció amb aquest rol.

►La partitura
►Habitualment s’ha considerat a John Adams com un membre de la família minimalista americana, però en aquesta ocasió, les frases llargues del text han portat Adams a compondre línies melòdiques extenses i en contínua transformació, i a trobar un equilibri elegant entre la dissonància atonal i un llenguatge tradicional tensat que en alguns moments recorda Wagner, Strauss o Britten.

►Antony & Cleopatra és una obra nova, desconeguda, per tant, per gairebé tothom, i que la primera vegada que la sent planteja la lògica dificultat d’enfrontar-se sense referències prèvies a una música certament exigent. Però el que al principi sembla tortuós, les següents vegades —o si s’hi para molta atenció en el contacte inicial— es revela com un treball delicat, de bellesa subtil en els moments lírics, i vigorós quan els personatges desfermen les seves passions més violentes —ira, ambició, traïció, afany de venjança—, i que acaba revelant-se com el que és: una obra major de l’òpera del segle XXI, l’actualització d’una història clàssica que basteix un pont sòlid entre una tradició coneguda i una modernitat plenament justificada.

►La partitura d’Adams, que fusiona hàbilment llenguatge tonal i atonal per crear un intens efecte expressionista —un reflex sonor de la violència de l’acció i de la psique tempestuosa dels personatges— és també un gran desafiament per als cantants. Una partitura que resulta enormement excitant: té eclecticisme, rauxa, ritme, drama, colors, textures, una dosi d’exotisme, canvis emocionals continus i ràpids (passant de tendresa a agitació i turment) i molta energia.

►Alguns s’enfrontaran als seus papers per primera vegada. La soprano nord-americana Julia Bullock, per exemple, debutarà en el paper protagonista de Cleopatra, un personatge complex que travessa nombroses fases de complicació a la zona més alta de la tessitura aguda. El seu amant, Antony, el cantarà el baríton anglès Gerald Finley, que ja va debutar el paper a San Francisco, de la mateixa manera en què ho va fer el tenor Paul Appleby, que assumirà el molt complicat rol de Caesar.

►Antony & Cleopatra també compta amb una nodrida llista d’altres personatges que contribueixen a desplegar el dramatisme i la tensió argumental de l’òpera. Eros i Enobarbus, els dos lloctinents d’Antony, els assumiran, respectivament, el tenor Brenton Ryan i el baix Alfred Walker. Charmian i Ires, les dues serventes de Cleopatra, recauran en les mezzosopranos Adriana Bignagni Lesca i Marta Infante. Octavia, la segona esposa d’Antony, la cantarà la mezzo Elizabeth DeShong, mentre que els aliats de Caesar, Agrippa i Lepidus, seran per als barítons Äneas Humm i Guillem Batllori. Cantants competents, una equilibrada mescla d’estrelles internacionals i talent local emergent per donar vida a una de les grans sensacions operístiques d’aquest segle XXI.

►Moments musicals clau

Foto: David Ruano.

►Acte I. Cleopatra, Charmian, Agrippa

«Charmian… Give me to drink mandragora»

Cleopatra pateix després de la marxa d’Antony: el seu amor és sincer i l’absència del seu home la deixa en una situació de tristesa que només pot mitigar amb pocions calmants. L’arribada d’un emissari amb notícies ens mostra la personalitat volcànica de la reina d’Egipte, que es tradueix en un llenguatge vocal de gran complexitat, amb incomptables pics aguts mentre mostra la seva emoció per saber que Antony encara és viu i la seva ràbia en conèixer també que aquest s’ha casat amb Octavia. La instrumentació d’Adams en aquest passatge és de les més riques de l’òpera, amb ressons expressionistes, minimalistes i orientalistes.

►Acte I. Enobarbus, Cleopatra, Antony

«What is it you say?»

Després d’una introducció de fabulosos records wagnerians, a Alexandria es desenvolupa una escena d’alta tensió emocional. Cleopatra i Enobarbus esperen l’arribada d’Antony, el seu “emperador”. Tots dos estan determinats a combatre davant Caesar: és una situació que provoca por, però també estreny el seu amor i la seva fidelitat mútua, emocions que la partitura acompanya amb frasejos melòdics i recitatius entre la tendresa i la histèria. Un cop la parella ha segellat el seu destí, comença la batalla d’Accio, amb una fase instrumental fulgurant que mostra la reunió de les naus de guerra en el mar.

►Acte II. Cleopatra, Charmian

«Show me, my women, like a queen»

Després de conèixer la mort d’Antony i la determinació de Caesar d’anar contra ella, Cleopatra comprèn que ha arribat el seu final i el d’Egipte. Demana, a les seves serventes, que la vesteixin adequadament per morir i comença una ària final de gran tristesa que mostra el costat més humà del personatge, i que torna a exigir gran capacitat d’expressió narrativa per part de la soprano, que ha de pujar i baixar contínuament pels extrems més dificultosos de la seva tessitura. L’orquestració, aquí, es torna expressiva i culminant, a l’altura d’un clímax que, no per conegut, resulta menys commovedor.

 Foto: David Ruano.

►International Opera Awards

L’òpera Alexina B. de Raquel García-Tomás, estrena absoluta al Liceu la temporada 22/23, ha estat nominada als prestigiosos Opera Awards en la categoria “d’estrena mundial”.

►Alexina B. està inspirada en la història d’Adélaïde Herculine Barbin, també coneguda com Alexina B., una persona intersexe. Amb llibret d’Irène Gayraud i una proposta escènica de Marta Pazos (directora també a l’anterior òpera de García-Tomás Je suis narcissiste), l’òpera va rebre una gran acollida per part del públic com de la crítica especialitzada.

►El Liceu celebra que aquesta òpera sigui finalista d’aquests premis internacionals i també la nominació d’altres noms relacionats i estimats pel Teatre que van protagonitzar grans moments la temporada passada 22/23: Susanna Mälkki, Lotte de Beer i Ermonela Jaho (van protagonitzar al Liceu un brillant Il trittico), Luca Salsi (Macbeth), Sara Blanch (Don Pasquale) o Adriana González (La Bohème, temporada 20/21).