►Antoni Font-Mir: Membre del CRAE, Doctorant en estudis teatrals per la UAB, Màster Universitari en Estudis Teatrals per la UAB i llicenciat en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona. Fundador de Teatremusical.cat

 ► “— No’m parli de Madrid. Madrid és un test molt ben pintat, on els catalans no hi podrem arrelar mai; entre moltes, raons, per lo de que els de Madrid saben estimar més lo seu que nosaltres lo nostre; perquè ells són més regionalistes que nosaltres; perquè ells, per a lo seu, sempre arraconen lo de fora, encara que sia amb un enfarfec de bones paraules, i nosaltres, pel contrari, som molt catalanistes, molt catalanistes!, però mansois com uns xais i quasi sense sentit de dignitat menyspreuen lo nostre i els obrim les portes a ells, com si encara durés allò de que el castellà fa fi”.

►Aquestes paraules foren pronunciades pel febrer de 1914 per una de les grans figures del teatre musical català: el mestre Enric Morera. Ja aleshores, Morera denunciava un menysteniment de caràcter doble envers aquesta disciplina artística. Si a aquest desdeny estructural hi afegim la tendència historiogràfica segons la qual “la història l’escriuen els vencedors”, i ho situem en l’àmbit específic del teatre musical, no sorprèn que aquesta manifestació artística, en el context català, hagi estat sovint invisibilitzada o relegada. Així, no és estrany sentir afirmacions com ara que “fa quatre dies que fem musicals” o que “abans no se’n feien”, les quals contribueixen a perpetuar una visió esbiaixada i reduccionista del passat teatral musical del país.

►Cent onze anys després, les paraules d’Enric Morera continuen interpel·lant el lector contemporani i, si encara avui generen incomoditat o reflexió crítica, és senyal de la seva vigència i rellevància. Tanmateix, aquesta afirmació no ha d’interpretar-se com una crida a una lectura exclusivista o excloent de la història des del punt de vista català, ni com un rebuig de les cultures d’altres territoris. Ans al contrari, es tracta de reivindicar una mirada pròpia, situada i sovint menystinguda, dins del context global. En aquest sentit, potser caldria recuperar l’esperit d’una coneguda cançó del teatre musical català que proclama: «Que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol». Aquesta expressió, lluny de ser una afirmació de superioritat, pot ser llegida com una declaració d’orgull cultural i una invitació a valorar el patrimoni artístic propi amb la dignitat que mereix.

►Aquest vers forma part de l’obra de teatre musical La Santa Espina, una peça icònica del repertori català fruit de la col·laboració entre Enric Morera i Àngel Guimerà. Aquesta obra ocupa un lloc destacat dins la tradició musical catalana, podria ser comparable, en el seu context, a la importància d’Oklahoma! (1943) en el repertori nord-americà, composada per Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II, i és recordada, entre altres aspectes, per la manera singular en què s’inicia.

►En el cas d’Oklahoma!, Hammerstein II va voler que el musical comencés de manera similar a l’obra original en què es basava, Green Grow the Lilacs (1931). En aquesta, la tia Ellen es trobava ocupada en tasques domèstiques mentre Curly cantava, fora d’escena, els mítics versos:

There’s a bright golden haze on the meadow, / The corn is as high as an elephant’s eye, / An’ it looks like it’s climbing clear up to the sky.

►Aquest inici va representar una ruptura significativa amb la manera convencional de començar els musicals de l’època. Malgrat que hi havia hagut intents previs, Oklahoma! va consolidar un nou model de narrativa centrada en el desenvolupament dels personatges, fet que marcà un abans i un després en la història del teatre musical. L’estrena d’aquesta obra tingué lloc el 31 de març de 1943 al St. James Theatre de Nova York.

►Tanmateix, resulta sorprenent constatar que 36 anys abans, el 19 de gener de 1907, al Teatre Principal de Barcelona, La Santa Espina ja havia emprat el mateix recurs dramatúrgic. L’obertura musical d’aquesta obra es vinculava directament amb la primera escena on des d’entre caixes, el personatge de Gueridó feia dringar les esquelles mentre entonava els versos:

Ja la magrana al magraner / Vol esclatar, amoreta mia.

►Aquest paral·lelisme planteja una qüestió fonamental: qui ha explicat —i des de quina perspectiva— la suposada història del teatre musical? És evident que certes aportacions pioneres, com la de La Santa Espina, han estat tradicionalment oblidades o menystingudes en els relats canònics, sovint centrats en la producció anglosaxona.

►Aquesta comparació entre La Santa Espina i Oklahoma! emergeix per primera vegada l’any 2025, quan un conjunt reduït però compromès d’estudiosos del teatre musical hem posat el focus d’anàlisi en el context català. Tot i que aquesta revisió arriba amb retard, la seva importància és inqüestionable. Tal com diu la dita popular: més val tard que mai.

►Ara bé, no podem limitar-nos a mirar només cap al passat. El present també ens ofereix esdeveniments que, sens dubte, haurien de quedar registrats en els futurs annals de la història del teatre musical català. Sense anar gaire lluny, el mes de juliol de 2025, a la mítica avinguda del Paral·lel de Barcelona, van tenir lloc fets d’una gran rellevància simbòlica i cultural.

►La tarda del 5 de juliol va esdevenir especialment significativa per a l’escena teatral catalana. En primer lloc, a les portes del Teatre Victòria es va formar una cua que arribava gairebé fins al Teatre Apolo i que es va mantenir durant tota la tarda. El motiu: la companyia Dagoll Dagom, amb 51 anys de trajectòria —una fita gens menyspreable—  a pocs dies d’acomiadar-se dels escenaris, feia una acció de caràcter simbòlic i participatiu. Va obrir al públic un “mercat” efímer amb material divers del seu arxiu —programes de mà, cartells, marxandatge—, gran part del qual es va oferir de manera gratuïta o a preus simbòlics. La resposta del públic va superar totes les expectatives, i centenars de persones es van mobilitzar per adquirir part d’aquesta iconografia escènica que ja forma part del patrimoni cultural col·lectiu de Catalunya. Aquest acte no només va tenir un component nostàlgic, sinó també patrimonial: un gest que garanteix la continuïtat emocional i simbòlica d’una memòria compartida.

►Simultàniament, a pocs metres de distància, al Teatre Condal, entre les dues funcions de l’obra Sardana Superstar, un grup espontani d’espectadors va formar una rotllana davant del teatre i va ballar una sardana. Aquest gest, improvisat però carregat de significat, va contribuir a reforçar la connexió entre la tradició i la contemporaneïtat del teatre musical català.

►Aquests dos fets — el mercat de Dagoll Dagom i la sardana espontània— es poden considerar, amb tota legitimitat, entre els moments més emotius i emblemàtics que ha viscut l’avinguda del Paral·lel que en els darrers anys viu immers en la decadència. Recorden aquells episodis que s’inclouen en les cròniques dels anys daurats del teatre català, i posen de manifest que la memòria escènica es construeix també des del present.

►Pocs dies després, s’estrenava en versió concert Tots els nens creixen, un musical ambientat en la Barcelona olímpica de 1992 i centrat en les vivències d’un grup de joves d’aquella època. Aquest projecte és només un exemple del potencial narratiu i dramatúrgic que encara resta per explorar en el nostre país. Tenim històries per explicar, per recuperar i reinterpretar. La qüestió és: seguirem el consell d’Enric Morera i ens ho creurem, o bé deixarem que només ens expliquin altres històries?

Antoni Font-Mir