►Vicky Peña, actriu.

►El Mario va arribar al món bressolat pel Teatre Musical.

►Això va ser mentre el seu pare, Manuel Gas, feia una gira amb la companyia de sarsuela del mestre Sorozabal, a Montevideo, Uruguay. Al mes de febrer, en ple estiu.

►De manera que el Mario sentia cada nit dins el ventre de la seva mare, l’Anita, que acompanyava sempre el seu home i a qui agradava molt assistir als assajos i representacions, les melodies d’aquelles esplèndides peces; i des de sempre la música ha estat una part essencial de la seva vida.

►I especialment de la seva vida professional.

►També com a fervent cinèfil juvenil, va quedar seduït per infinitat de títols del gran cinema musical que Hollywood va produir i que a partir dels anys quaranta van tenir gran difusió als nostres cinemes. Aquesta ha estat també, probablement, una part important de la seva “educació sentimental” pel que fa a la manera de sentir la unió entre el teatre i la música.

►El seu gust pel “Teatre Total”, per la conjunció de gèneres, li ha fet incorporar sempre la música en els seus muntatges teatrals. Les bandes sonores de les obres que ha dirigit, ja siguin músiques originals escrites per a la peça en qüestió, o bé músiques del repertori musical clàssic o popular, són molt “afinades” i miren de subratllar emocionalment un moment dramàtic, de posar de relleu el caràcter d’una escena. Encara que sempre té bona cura de no “empènyer”, de no ser massa evident, de suggerir i embolcallar més que no pas d’imposar un estat d’ànim a l’espectador.

►I pel que fa a la seva feina com a director escènic del que podríem anomenar genèricament Teatre musical, (teatre amb música, música escenificada, com vulgueu…), es pot dir que ha tocat “tots els pals” (com es diu al món del flamenc).

►La Sarsuela, per descomptat, dirigint-ne unes quantes des de molt jovenet a la companyia del seu pare, al començament com a ajudant de direcció de Rafael Richart, del qual va aprendre també molt sobre il·luminació escènica, una altra de les seves passions teatrals. I després, més tard, tot al llarg de la seva trajectòria, ha dirigit sarsueles; fins aquesta darrera Tabernera del Puerto o Los Gavilanes, produïdes pel Teatro de la Zarzuela, que es continuen reposant amb freqüència i gran èxit.

►L’Òpera, de cambra i de gran repertori, que ha dirigit no només en escenaris “de culte”, com ara el Liceu, el Teatro Real, la Maestranza de Sevilla o el Campoamor d’Oviedo, sinó també en temporades populars com en aquells esplèndids muntatges que es van fer al Grec des de l’any 80 al 86. El seu Elisir d’Amore, que va néixer allà, podrà tornar a ser vist ben aviat al Liceu.

►El Cabaret musical, des dels anys setanta, amb la fantàstica Guillermina Motta i l’Enric Barbat; i altres aventures més properes.

►I naturalment, l’estricte repertori del gran Teatre Musical.

►Aquí és on ha tingui possiblement més repercussió la seva feina en aquesta disciplina escènica.

►El seu muntatge de L’òpera de tres Rals de Bertolt Brecht i Kurt Weill l’any 1984 al Teatre Romea, va ser una experiència impactant i innovadora tant per al públic com per a tots els que hi vam prendre part. L’adaptació escènica que va fer-ne Feliu Formosa a la Barcelona de l’any 1929, seguint fil per randa la literalitat i objectius artístics de la peça, així com la versió musical de Joan Albert Amargós, van ser un gran èxit i una fita important al món teatral.

►També va ser-ho la magnífica posada en escena d’Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny, dels mateixos  autors, a Madrid, l’any 2006, inaugurant el Teatro del Matadero. Malauradament, aquest muntatge no va poder ser vist a Barcelona. Aquí la direcció musical va anar a càrrec del Manolo Gas, el germà del Mario, que va col·laborar intensament amb ell en la majoria dels musicals, fins a la seva prematura mort, l’any 2009.

►Guys and Dolls, de Loesser, Swerling i Burrows, que es va representar al Teatre Nacional de Catalunya l’any 98, és un altre dels memorables títols que ens va oferir la direcció escènica del Mario Gas.

►Però l’autor que el Mario ha posat més vegades en escena i, probablement, aquell que més pot recordar el públic, i, al meu entendre, aquell que més ha exigit al Mario com a director, és Stephen Sondheim.

►Han estat quatre els títols que n’ha dirigit: Golfus de Roma, Sweeney Todd, A Little Night Music i Follies. Aquesta darrera es va representar a Madrid i Perelada, però no a Barcelona.

►Les obres d’aquest grandíssim compositor, autor de partitures i lletres de cançons de gran bellesa i d’enorme exigència artística, ofereixen un camp de joc riquíssim, on poder posar sobre els escenaris tots aquells motius, recursos, raons, reptes i desitjos que mouen principalment el Mario quan escomet una direcció.

►La varietat de les seves temàtiques, la diversitat de gènere teatral de cada una d’elles, la complexitat i dificultat de les posades en escena, van donar com a resultat quatre muntatges esplèndids, preciosos, exitosos, i memorables.

►Hi hauria tantes coses a dir sobre aquests espectacles, tantes anècdotes que explicar, tants els companys i companyes estimats amb qui hem fet camí, tant el que hem après i compartit… que resulta impossible entrar en detalls!

►Però no vull deixar de mencionar el moment meravellós a les vides de tots els que fèiem Sweeney Todd, la nit que Stephen Sondheim va venir al Poliorama: tremolàvem davant la presència  no de l’autor, sinó d’un geni! I la meravella de veure’l avançar per la platea i posar-se a aplaudir i picar entusiasmat de mans al prosceni… I la sorpresa de la seva senzillesa i simpatia en el sopar que vam compartir després.

►No era un ésser del més enllà, era un home de teatre amable, càlid, ocurrent i carregat d’anècdotes teatrals, de sensacions que tots compartíem i reconeixíem, com a membres de la troupe escènica que habita els escenaris d’arreu del món.

►El propòsit del Mario, en qualsevol de les feines que ha fet com a director escènic, és sempre anar a favor de l’obra, servir-la, acostar-la al públic en tota la seva bellesa i intensitat, descobrir-ne tots els recursos i matisos que l’autor proposa; no el guia la voluntat de fer ostentació del seu propi talent, embolcallant la posada en escena d’additaments superflus i innecessaris. Tot està en el text; i en la música, en aquest cas. Cal deixar-los parlar per si mateixos, ser-ne un transmissor, un mitjà, un intèrpret. I el seu bon criteri com a creador ofereix sempre al públic, a parer meu, una versió honesta i directa de les obres que els autors han volgut explicar.

►El Mario Gas s’ha envoltat sempre d’equips artístics i tècnics de col·laboradors que han treballat intensament amb ell en aquest mateix sentit: servir l’obra.

►Amb complicitat i respecte. Posant en joc totes les seves capacitats artístiques i humanes. Amb tota la creativitat que com a persones i artistes es puguin posar en joc. Amb tot el respecte i la humilitat que l’obra d’un creador mereix.

►Jo l’he vist sovint treballar de prop com a actriu i com a espectadora. I no puc sinó agrair el seu talent. I la seva saviesa. Gràcies, Mario. Mereixes molt aquest premi Íñigo Santamaría de Teatremusical.cat. T’ho has currat!