►Xènia Reguant: Actriu, directora i pedagoga.

►Aquest article forma part de la III revista dels Premis Teatremusical.cat.

►Sabeu? Sempre que algú em diu “No suporto els musicals, no entenc que algú es posi a cantar i ballar de cop… Em semblen una cursileria…” o d’altres frases d’aquest estil, tinc una barreja dins meu de ràbia i de pena. Ràbia per la falta de valor cap a la gent que sostenen un gènere que demana tantes hores d’esforç, tanta passió, que té tanta precarietat, i que demana tanta formació, tantes matrícules a diferents escoles per poder aprendre dels i de les millors i sobretot tant amor i tants somnis que han mort a les portes d’un càsting. I pena per aquestes persones que reprimeixen la part onírica de la vida, la poesia, aquest llenguatge que complementa el de la raó i la lògica i que parla a la nostra part emocional, espiritual i que desperta camins relacionats amb l’ànima. I us ho diu una Capricòrnia amb ascendent Taure, filla d’un escèptic enamorat dels musicals. 

►Penso que la resistència que es desperta cap al gènere surt des de l’esclavitud d’un realisme rígid, constrenyedor i que obvia part de les nostres capacitats humanes més ancestrals; el poder d’imaginar, la virtut de la metàfora, la destresa de la poesia, la dolçor de deixar-nos embriagar per una alteració de la realitat sana i conscient. La música i la dansa ens acompanyen per entregar-nos emocionalment a aquesta meravellosa convenció que arriba allà on les paraules es queden curtes.

►Les persones que vibrem – i dic vibrem perquè és el que sento cada cop que tinc el privilegi de seure en una butaca i sento afinar els instruments-, les persones que vibrem amb el musical estem dotades d’una amplitud sensorial que ens permet expandir la nostra ment més enllà dels estatuts de la lògica i la practicitat. Som persones que podem deixar-nos caure en la difícil tasca onírica de somiar desperts. 

►Així que dono gràcies per poder-nos celebrar en aquesta festa anomenada “Premis teatremusical”, on més que competir ens fem l’homenatge de reconèixer la nostra lluita personal i col·lectiva.

►I aprofitant que m’han convidat a escriure sobre la nostra professió voldria fer unes humils reivindicacions en forma d’agraïments:

►Primer vull donar les gràcies a totes les generacions que tenint molts menys recursos pel que fa a la formació, a accés de la informació, al material i amb menys oferta professional, en el seu moment van arriscar-se per donar un espai a aquest gènere en el nostre país. Actrius, actors, director, directores, lletristes, compositors, compositores, coreògrafs, coreògrafes,  i productores, que em dol com ara es veuen menyspreats per una generació que, gràcies a aquestes persones, ara tenen formacions molt més acurades i, per tant, instruments molt més afinats o creadores que posseeixen un domini de la informació i dels continguts que existeixen arreu del món que abans era impensable. 

►Després vull donar les gràcies a totes les companyes que no desisteixen i que aixequen el gènere des de la seva persistència dins d’una professió precària i que no sempre està sostinguda des de la “meritocràcia”. No oblidem que el gènere del teatre musical el sostenim amb el nostre esforç, les nostres formacions pagades per les nostres butxaques, les nostres hores millorant-nos i la nostra disciplina artística. Deixem de donar les gràcies constantment perquè “ens han donat una oportunitat”. Això és una indústria, sense material humà artístic ningú pot muntar una obra i guanyar diners. Quan et donen un paper, l’agraïment hauria de ser de l’equip creatiu i de producció cap a les artistes per estar preparades per assumir aquests rols tan exigents.

►Per últim, vull donar les gràcies a les companyes que creen material nou i que obren noves portes creatives. Perquè és tan difícil exposar-se amb una creació pròpia! És com despullar-se, com deixar caure una màscara. Siguem empàtics i donem suport des de dins a aquests impulsos. Aplaudim “Ànima” al Nacional, en lloc d’anar-hi amb la lupa de l’enveja i de la supèrbia. Anem també a veure creacions alternatives d’artistes emergents amb capacitat de sorpresa, en lloc d’anar-hi amb el termòmetre de les meves projeccions.

►No sé si m’explico, però penso que el gènere es rega amb companyerisme, amb agraïment.  Tinc aquest somni: reunir-nos després de les funcions  i abraçar-nos sense lupes, termòmetres o etiquetes efímeres.

►Repeteixo, gràcies, companys i companyes, perquè el gènere del teatre musical som nosaltres i la nostra passió.