Breu recorregut pel teatre cantat a Catalunya

Per Antoni Font-Mir, actor/cantant, director, il·luminador i traductor de cançons.

Si fem una mirada històrica i rigorosa a l’art del teatre musical ens remuntem a l’any 580 aC a l’antiga Grècia. Tespis, poeta de ditirambes  a qui  se li atribueix la transformació dels cants tràgics corals, representa el primer pas d’allò que avui és el teatre cantat. No és fàcil reconstruir amb exactitud les parts musicals de les tragèdies i comèdies gregues, però se sap que la música constituïa un element essencial  de la representació, tot i que era força simple. Això evolucionaria notablement mil anys després, a finals del Renaixement.

Pels volts de 1600 un grup d’erudits i humanistes coneguts amb el nom de “Camerata Florentina”, amb un gran interès per les formes clàssiques i la voluntat de reviure-les en el seu temps, van emmirallar-se en aquelles antigues tragèdies i comèdies i en la capacitat de la música cantada per expressar emocions, per tal de crear el “Dramma per musica”. L’historiador Girolamo Mei (1519-1594) argumentava que l’antiga música grega consistia en una única melodia cantada per un sol vocalista o un cor i que podria estar interpretada amb acompanyament o a cappella. Això va ser determinant perquè es vinculés aquesta base melòdica  de la música amb el fet de provocar a l’oient grans afectes valent-se de l’expressivitat del registre rítmic i vocal. Així naixia el que avui coneixem com a òpera. Però l’òpera no és teatre musical. O sí?

“Les melodies del teatre musical es mouen a Catalunya des de fa dècades i en català”

Amb paraules del compositor Stephen Sondheim: Quan es fa a l’Opera House és òpera i quan es fa a Broadway és teatre musical. És el mateix.

Perquè… Què és el teatre musical? El teatre cantat, sigui totalment o parcial. Teatre on l’acció dramàtica avança amb la música. Teatre que suma disciplines. L’òpera, l’opereta, la sarsuela, el cabaret. Fins i tot aquell teatre que sense saber-ho, i potser sense voler-ho, ho és.

Amb nombrosos espectacles de creació autòctona o espectacles traduïts i adaptats al català, Catalunya té una llarga i prolífica, però malauradament amagada, trajectòria en aquest gènere. Amb molts estils i formats diversos i amb companyies dedicades exclusivament al teatre cantat.

Dagoll Dagom, la productora Focus o El Musical més Petit, han posat el seu gra de sorra perquè el teatre musical sigui popular a Catalunya, cada un des de la seva òptica particular, des del seu punt de vista. No es pot passar per alt l’èxit de“Memory”, estrenat el 1991, sota la direcció escènica de Ricard Reguant, la direcció musical del desaparegut Jordi Doncos i protagonitzat per Àngels Gonyalons, una actriu avançada al seu temps, cantant, actuant i ballant, que acostava a Catalunya el musical americà. Dagoll Dagom, amb una línia pròpia de creació, va gestar un dels grans espectacles creats a Catalunya: “Flor de Nit”.

Amb el triangle de protagonistes, Carme Cuesta, Carlos Gramaje i Òscar Mas, el llibret de Manuel Vázquez Montalbán i  una exquisida partitura d’Albert Guinovart, sota la direcció escènica de Joan Lluís Bozzo i musical de Josep M. Duran, van crear sense saber-ho, el musical de culte català. El Musical més Petit per la seva banda, amb la direcció escènica de Daniel Anglès i la musical de Manu Guix, va acostar les grans produccions al petit format.  I fóra injust no citar la gran posada en escena que va fer Mario Gas de “Sweeney Todd” amb la direcció musical del també desaparegut Manuel Gas, versió que el mateix Sondheim va veure en directe en una recordada nit al Teatre Poliorama de Barcelona.

Però molt abans de tots ells, el teatre musical ja gaudia d’una salut envejable a Catalunya i formava part de la vida quotidiana de la gent del carrer. Tothom coneix alguna versió del tema “Rosó”. Doncs resulta que aquesta peça es diu “Cançó de Blai” i  és el tercer tema d’allò que aleshores s’anomenava un sainet líric titulat “Pel teu amor”.

Amb  música de Josep Ribas i lletra de M.Poal-Aregall, es va estrenar el 1922, al teatre Tívoli de Barcelona i el van protagonitzar l’icònic Emili Vendrell al costat de Josefina Bugatto. Ha estat durant més de vuit dècades una de les cançons emblemàtiques de la música popular catalana.  Així doncs, fa 100 anys ja teníem musicals de creació a casa nostra.

Si ens situem al Paral·lel barceloní de fa un segle, hi trobem una efervescència teatral i musical desbordant. Teatres colossals com el TeatreOnofri, amb 3000 localitats o el teatre-circ Olympia amb capacitat per 6000 persones, on es combinaven espectacles de circs americans o europeus, concerts de l’Orfeó Català, concerts de la Banda Municipal, espectacles escènics com òperes, sarsueles, revistes, cinema i fins i tot espectacles aquàtics! El Paral·lel era un carrer que tenia de tot. Fins i tot tenia acadèmies per formar a les cupletistes, fundades pels mateixos mestres compositors. Joan Viladomat,  conegut  per ser l’autor de temes memorables com “El vestir d’en Pasqual”, “El tango de la cocaína” o “Fumando espero”, o Vicenç Pastallé, elegit membre de la junta del Sindicat de mestres pianistes de Barcelona, tenien les seves pròpies acadèmies.

pel teu amor
wagner

Primeres figures del panorama musical d’inici del segle XX ensenyant i creant el que avui anomenem teatre musical, just en el mateix moment que a l’altra banda de l’Atlàntic es consolidava la cruïlla més famosa del món:TimesSquare. Un dels dos països s’ho va creure i va crear una de les indústries escèniques més potents del món.A l’altra banda de l’oceà, grans herois van lluitar,  i alguns encara hi lluiten perquè, com a mínim, la pols no faci malbé obres mestres de la música escènica catalana. Tampoc pot caure en l’oblit d’aquest repàs pel teatre cantat en català, l’acurat treball de l’Associació Wagneriana de Barcelona que va editar els textos i les partitures de Wagner en català  i va crear una escola de cant i declamació per interpretar-ne les obres de la millor manera possible. Sorprenentment descobrim que a l’inici del segle XX, Catalunya tenia escoles de cant, veu i declamació, espectacles musicals propis i espectacles adaptats al català.

Aquests herois i sobretot moltes heroïnes eren treballadors de l’espectacle que van gastar els terres dels escenaris actuant, cantant i ballant durant els anys vint i trenta. I no només oferien varietats o revistes, també feien sarsuela catalana com ara “Cançó d’Amor i de Guerra” de la qual en tenim una versió enregistrada el 1926. Tot i així, des del 1850 al Gran Teatre del Liceu i a altres teatres de la ciutat comtal ja es representaven espectacles musicals en català. Més de 400 partitures catalogades en són un testimoni prou revelador. Durant la Guerra Civil espanyola el Paral·lel era el lloc on els barcelonins podien oblidar la crua realitat. Els llums del teatre s’apagaven i s’aturava la funció durant els bombardejos. Quan el perill s’havia allunyat es reprenia l’espectacle i la funció continuava. La sarsuela en català va sobreviure a la guerra i fins i tot al silenci que s’havia imposat a la nostra llengua. Tenim un bon reguitzell d’espectacles en català dels anys seixanta i setanta enregistrats en vinil.  L’obertura de la Cova del Dracel 1965, el nucli dela nova cançó, va ser un altre punt determinant per l’expansió d’aquest gènere.S’hi representaven espectacles teatrals de petit format i varietats, sempre en català.Va ser allà mateix quan el 1968, Maria Aurèlia Capmany va estrenar “Dones, flors i pitança”, amb Carme Sansa, Elisenda Ribas, Joan Miralles i Enric Casamitjana.

El 1963 Salvador Escamilla gravava un EP amb cinc temes de “WestSideStory” adaptats al català.

El seguirien “MyFair Lady”, “Mary Poppins” i una extensa publicació de treballs musicals de la cantatriu Núria Feliu que el 1972, dins l’àlbum “Núria de nit”, interpreta el primer Sondheim adaptat al català, just un any després de la seva estrena a Broadway. El teatre musical en català quedava enregistrat per la posteritat. Fins al dia d’avui, cap altre enregistrament modern ha superat el nombre de peces de musicals americans adaptats en català que hi havia en aquells vinils. En aquella època també neix un dels clàssics catalans més representats, “El retaule del flautista” de Jordi Teixidor amb música de Carles Berga. Va rebre el premi Josep Maria de Sagarra del 1968.

Un any més tard irrompia la Trinca.Sempre visionaris, van portar a sobre els escenaris una mescla perfecta de disciplines escèniques en els espectacles”Trincar i Riure,”Mort de Gana Show. Però no estaven sols a l’escenari,  s’envoltaven del bo i millor: Elisenda Ribas, Enric Pou o Rosa Maria Sardà. Aquesta última ens ha deixat immortalitzada la seva veu i els seus dots d’actriu a discos tan fascinants com “Festa amb la Sardà”. Dins l’univers estètic del teatre musical català també hi trobem òperes i sarsueles rock com La Granja Animal“, del 1976, amb música de Joan Vives i “Don Jaume el Conquistador“,del 1978, amb música de la Trinca.

Just llavors s’acabava de fundar el Teatre Lliure liderat pel gran Fabià Puigserver i allà, per descomptat, també allà n’hi trobem: “Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagony“,”La bella Helena“,”Rosa i Maria“,”Fulgor i Mort de Joaquin Murrieta“,”La flauta màgicaoCompany. Gràcies al fet  que el Lliure tenia l’encert de publicar els textos dels seus muntatges, tenim el primer llibret complet d’una obra deSondheim editat. El Lliure també va publicar discos dels espectacles que oferia i fins i tot de l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure dedicats a Stephen Sondheim. En aquells mateixos anys aflora també Dagoll Dagom, companyia que muntatge rere muntatge va anar creixent i es va especialitzar en el gènere. En destaquen adaptacions lliures de grans títols com “El Mikado”, “Els Pirates” o“Dins del bosc”, obres de creació pròpia com “Antaviana”, “Nit de Sant Joan” o “Mar i Cel”, representada en tres edicions i convertida en un clàssic català,“Flor de nit” o“Poe” amb música del gran Òscar Roig. El mateix compositor ja havia estrenat “Soc lletja”  i “El temps de Planck” dirigits per Sergi Belbel. L’any 1984 va tornar a la cartellera “L’Òpera de tres rals” que s’havia estrenat en català el 1963, i el 1987 l’Off Broadway va posar per primera vegada els peus a Catalunya amb “La Botiga dels Horrors”.

Durant els noranta hi ha una gran eclosió del gran format. Focus va produir molts espectacles musicals de Broadway o el West End com“Snoopy”, “Estan tocant la nostra cançó”, “Memory”,“Germans de Sang” o“Tots dos”.

Paral·lelament, durant aquests anys prolífics sorgeixen diferents iniciatives per representar muntatges a la cartellera catalana: “Cabaret”,“Casem-nos una mica”,“Rocky Horror Show”,“Chicago”, i  per celebrar els 10 anys de la companyia Flotats fins i tot es representa una aplaudida versió de “Cal dir-ho”. Cal destacar especialment el“Sweeney Todd” adaptat al català, representat el 1995.

El gran format tenia una salut de ferro però no era l’únic que gaudia d’aquest estatus perquè el petit format no havia perdut la força. Ester Formosa amb “La Canyí”acostava el cabaret alemany a Catalunya i el 1996 naixia la companyia”El musical més petit”,amb una nova fornada d’intèrprets que van acostar al públic jove i a l’aficionat al gènere obres que mai s’havien interpretat en català.

Darrere d’aquestes companyies i productores que van falcar els fonaments del teatre musical modern a Catalunya n’han vingut moltes més. Egos Teatre, La Roda produccions, Els Pirates, Gataro o La Nota Teatre entre d’altres s’han fet un lloc  al costat de les multimilionàries produccions de gran format que trobem a la cartellera catalana. Aquestes últimes, però,  malauradament no podem  gaudir-les en català. En definitiva, hem tingut i tenim espectacles de teatre cantat per a tots els gustos i espectadors. Gran, mitjà, petit i micro format omplen les sales del país en una oferta rica, diversa i envejable.

Però malgrat l’aparent bona salut del gènere,  també tenim mancances importants. Els grans títols d’espectacles  de gran format que es representen arreu del món amb èxit incontestable, ens arriben a casa nostra només en castellà tot i que com hem observat en el repàs històric anterior, temps enrere ho havien fet amb adaptacions al català. També tenim unamancança molt important i sorprenent de material pedagògic dedicat al teatre cantat, no existeix ni un sol llibre especialitzat en el gènere editat en català.  Ni biografies sobre autors, assajos, llibres sobre coneixements tècnics o de la història del gènere, res de res. El llibre editat en català més proper és “Òpera i Drama” de Richard Wagner.Això resulta paradoxal al costat del fet que tinguem escoles obertes amb gran especialització que han format els nostres professionals des de fa més de vint anys. Però malauradament el buit no acaba aquí. Ja entrat el segle XXI, no tenim adaptades ni publicades les principals obres de la història del teatre musical. Obres d’autors que han guanyat premis Tony, Oscar, Pulitzer, Drama Desk i que formen part de la història del teatre universal. “Show Boat”, “Oklahoma!”, per exemple, i altres obres essencials per la trajectòria del teatre musical, només han aparegut en alguns discos i en alguns espectacles de reculls. Per no parlar de grans autors, no només dins del teatre musical, grans autors de la història de la música i les arts en general estan orfes a Catalunya. Només un espectacle de Leonard Bernstein s’ha adaptat al català, però ni tan sols la seva obra magna, “WestSideStory”, amb llibret d’Arthur Laurents i lletra de Stephen Sondheim, no existeix en la nostra llengua.  Ens queda un llarg i apassionant camí per recórrer, encara.