UN BRINDIS PER…”CAL DIR-HO?”
La nostra Companyia compleix deu anys i no cal dir com ens sentim de feliços. Feliços per la satisfacció que dóna el fet d’haver guanyat, durant aquest trajecte, la fidelitat d’un públic eclèctic i nombrós, que ens ha permès mantenir vius els ideals i projectes que ens inspira el nostre foll i apassionat ofici.
Poques obres ens permetien de festejar aquest decenni tan intensament com ens ho permet l’obra d’Eugène Labiche Cal dir-ho ?
Labiche construeix Cal dir-ho? amb la precisió d’una rellotgeria suïssa, controlant tots els mecanismes del riure, els dobles sentits, els jocs del malentès creant, més enllà de la farsa, un estil propi que, contràriament al que sovint s’ha dit, és d’una dificultat d’execució comparable a l’exigència, al rigor i a l’ofici que requereix una obra de Shakespeare. Un teatre eminentment lúdic però que no té res a veure ni amb la frivolitat ni amb la facilitat.
Prenent com a objecte d’elaboració estètica el tipus social del burgès del II Imperi francès- conformista, egoïsta i distant de les arts i les lletres, preocupat només pels seus afers sentimentals i pels diners. Aquest teatre posa en escena uns personatges enduts per un engranatge frenètic i arbitrari, que els encega i els transforma en unes caricatures sorprenents, terriblement divertides, que els actors han de fer viure des de l’artifici i la sinceritat, allunyant-se del realisme tot mantenint-les versemblants com ho eren les caricatures de Daumier, àcides, implacables.
Emportats per una mena de remolí, pel moviment llampant d’una lògica de la inversemblança (“Perdoni la meva emoció, Senyora Marquesa, però la sabata m’apreta”), aquests éssers, a la vegada tous i immutables, acorralats per l’extravagància d’uns esdeveniments, que la seva pròpia follia multiplica fins al deliri, participen d’un univers que hauríem de qualificar de pre-surrealista, que no té res a veure amb el “teatre de tresillo” comercial i tronat, que esdevindrà el tan aclamat vodevil. Encertadament, però, s’ha pogut veure en el teatre de Labiche, les primeres manifestacions del teatre de l’absurd que, dues generacions després, desenvoluparan Ionesco i Adamov.
Així, doncs, el teatre de Labiche, reclamant de les actrius i actors que l’interpreten, una tècnica, un rigor, una exactitud de moviments i de ritmes implacables, s’identifica amb l’alta escola teatral, de tradició europea i troba el seu lloc en el gran repertori clàssic universal.
JOSEP MARIA FLOTATS
