Fer de “La Flauta Màgica” un espectacle a l’abast de tothom ha estat una de les fites del Teatre Lliure en aquest llarg i laboriós període de treball.
La lectura que hem fet de “La Flauta Màgica” sorgeix de la voluntat de posar al dia una de les peces més importants de la lírica i de la cultura occidental.
No cal dir que no es tracta pas aquí de posar en peu una “òpera” de repertori, sinó d’una penetració a l’interior d’una peça lírico-dramàtica, incidint sobre el seu contingut específic i posanr en relleu el gran Teatre que hi ha en Mozart.
És evident que “La Flauta Màgica” és una gran ficció simbòlica que rigurosament construïda sobre el procés ritual d’iniciació maçònica. L’apologia de la Maçoneria apareix al llarg de la peça com una raó de ser, com un mòbil de transfiguració, com una finalitat que culmina en un himne de fraternitat universal.
Els estudiosos i els iniciats sempre podran explicar-se “La Flauta Màgica” a partir d’aquest pla simbòlic, especular sobre els significats de les situacions escèniques i dels personatges, i vincular-ho tot als grans mites còsmics de la tradició esotèrica on “La Flauta Màgica” té la seva gènesi.
Nosaltres, però, hem preferit explicar “La Flauta Màgica” a partir de la seva forma de “Singspiel”, de rondalla popular, és clar, dins la gran tradició de contes filosòfics volterians. Hem preferit explicar la història a partir dels personatges que la viuen i la transiten del principi al final: Tamino, el príncep, i Papageno, l’ocellaire, amb les seves respectives parelles són, per a nosaltres, els únics miralls on podem reflectir-nos. La dialèctica entre l’espiritualitat i el materialisme és, per a nosaltres, el gran discurs de l’obra Mozartiana, i converteix els personatges en contemporanis i reconeixibles.
L’especulació absolutista entre el Bé i el Mal de Sarastro i la Reina de la Nit no podem observar-la ja més que en un pla simbòlic i com a teló de fons per als nostres autèntics protagonistes. Hem defugit voluntàriament els excessos rococos i prescindit de l’enfarfegament i opulència dels muntatges tradicionals d’òpera, hi hem buscat el discurs líric i poètic en l’elementalitat de la rondalla, i l’encant i la bellesa en la primarietat dels nostres mitjans humans i tècnics.
Esperem arribar amb tot aquest bagatge al públic que cada vespre fa cap al nostre Teatre, encuriosit i disposat a participar d’aquesta aventura extraordinària que ens hem entestat en explicar.
Fabià Puigserver
