►Carme Cuesta: actriu, cantant i yogui.

►Aquest article forma part de la III revista dels Premis Teatremusical.cat.

►Vaig veure Glups i Nit de Sant Joan a Tarragona, tenia 17 o 18 anys i encara recordo escenes, veus, les cares dels actors – aquell Bozzo lluminós -. Em va impactar per la seva estètica, pel tractament innovador del teatre amb cançons, que no sé si es podria dir ja teatre musical. 

►Mai en aquell teatre de Tarragona, hauria pensat que podria entrar i participar en la màgia col·lectiva de Dagoll Dagom. 

►Un temps després, amb 23 anys Dagoll Dagom va ser la meva llar màgica, on vaig poder viure uns dels moments més lluminosos de la meva vida. Mar i cel, Flor de nit, Historietes, T’odio amor meu, Els pirates i ara fa no res, la gala dels 50 anys La gran nit de Dagoll Dagom. Els assajos de Mar i cel, van ser els més bonics que recordo. Cantàvem, venia l’Albert  Guinovart a ensenyar les noves cançons, fèiem acrobàcies (d’aquestes m’escaquejava tot el que podia), era estiu i tots érem joves i feliços. A l’estrena l’octubre de 1988 els aplaudiments al final de la primera part, quan el barco girava i tots els pirates cantaven, van ser impressionants, era una felicitat totalment compartida.
►Dagoll Dagom és el resultat de creure en la creació col·lectiva de tots els pastorets, de totes les corals, de tots els conservatoris (perquè encara no hi havia  escoles de teatre musical) de totes les guitarres amb les quals hem cantat en rotllana milers de joves. Dagoll Dagom es va acabar convertint en un trio, Periel, Cisquella, Bozzo, que li donava forma: terra, foc i aire, creant i acollint als seus actors per poder plasmar tot el que tenien en el seu cap i en el seu cor. 

►Això volia dir que de vegades eres de la família, i després marxaves. Entendre el rol que cadascú té en el seu moment no és fàcil per a ningú i menys per als actors, tècnics, músics, compositors, figurinistes, escenògrafs que vivim aquest ofici tan voluble i fràgil. Filies i fòbies, companyies amb què el grup funcionava, en què recollien premis, aplaudiments, “tot venut” i d’altres que, fetes amb la mateixa il·lusió i certesa, no funcionaven. Són molts anys 50 i no sempre  triomfals.

►Ara els tocarà deixar els escenaris, tancar la barraca, i a nosaltres tenir-los ben presents. La bona notícia és que el llegat que ens han deixat és tan important que obres com El Mikado, Mar i  cel o Flor de nit, es continuaran cantant a totes les escoles, als grups de teatre amateur, a les corals, retornant d’una manera cíclica a l’origen de la creació col·lectiva que s’haurà alimentat amb un repertori artístic nou i molt valuós pel nostre poble i de la nostra llengua.

►Quan vaig fer la Blanca a Mar i cel, substituint a l’Àngels  Gonyalons – tot un repte!- El Bozzo em va dir: “fas una protagonista amb ànima de secundària”. Ell no sabia que no era un retret, era un elogi, sempre he brillat amb el col·lectiu, al servei del grup, i qui no ha sabut posar-se al pilar d’un castell com el nostre, mai sabrà com s’és de feliç suant, empenyent, aguantant i finalment desfent el castell, a cada funció efímera de la qual he format part. Com ho han fet tots els “Dagolls” que formen part de la història de la companyia.

►Gràcies al nostre públic per sostenir-ho i per fer-nos feliços a cada funció. 
►Ens veiem a l’última: Mar i cel 2024.