►Del 23 d’abril al 18 de maig

►Amb la direcció, traducció i adaptació d’Albert Arribas, basat en L’Opérette imaginaire : Valère Novarina, amb la música i espai sonor de Lucas Ariel Vallejos, la Il·luminació de Marc Salicrú, el vestuari i caracterització de Manuel Mateos, l’ajudanta de direcció i tècnica d’Aurembiaix Montardit, la Producció executiva de Centaure Produccions, la foto cartell de Pablo Bernal Pena, amb l’estilisme i l’edició de Manuel Mateos i la caracterització de Relda.

►L’interpreten: Mònica Almirall, Màrcia Cisteró, Antònia Jaume, Oriol Genís, Roosevelt Jimenez i Griselda Ramon

►És una producció: Centaure Produccions i Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, Amb el suport de l’ICEC – Departament de Cultura Generalitat de Catalunya, Amb el suport de Teatre de Lloret.

►SINOPSI
►Una gran paròdia de les convencions teatrals que alhora és explícitament una fascinant celebració del teatre, amb la seva paraula viva malgrat els buits i els abismes de la significació, i amb la presència magnètica, monstruosa i captivadora dels actors i les actrius.

►SOBRE L’OPÉRETTE IMAGINARIE
►Què és una opereta? És un diminutiu. Una forma més curta, a la qual s’ha tret tot el greix teatral, un drama tan concentrat que es despulla del sentiment humà. L’opereta s’aconsegueix per erosió: en queden les restes sòlides, les arestes rítmiques, l’estructura, les emotives restes humanes. A l’opereta, l’home commou per la seva absència: «Reconeixereu els ossos humans perquè portaven ulls». Música que puja i baixa: una opereta trasbalsa. Al terra de l’escenari, esvalotada, la música floreix on menys s’espera; el cant inesperat suplanta la paraula, com una primavera sobtada… Per què canten els que canten? Canten perquè menteixen? Canten d’emoció? Canten per lapsus? Es menteixen tot el que canten? O, per contra, són Marrans que diuen amb música tot el que no se sent amb paraules? L’acordió els sospira: ni déu ni amos. L’opereta, sempre plena de foc, té com a tornada la frase d’Arthur Cravan: «És més meritori descobrir el misteri en la llum que en la foscor».

►Valère Novarina – Extracte de Devant la parole, éditions P.O.L., 1999