► Del 19 de juliol al 4 d’agost. Una Idea original de Cristina Arenas amb dramatúrgia de Marc Artigau, amb escenografia: Ramon Simó, direcció musical de Bárbara Granados i direcció de Joan Maria Segura.

►L’espectacle està interpretat per  Cristina Arenas, Josep Sobrevals i Miquel Malirach.

► “No cal anar a l’Havana” és un brindis pel qui som aquí i pels qui hi han estat abans que nosaltres. Un brindis per celebrar la vida i les havaneres. Sovint tenim la mirada plena de prejudicis sobre el nostre patrimoni cultural. Som, al capdavall, el resultat d’una llarga transmissió de cançons, dites, poemes i balls que configuren el nostre imaginari col·lectiu.

►Aquest espectacle vol ser un homenatge a les nits de rom cremat i a les cançons heretades dels nostres avis, als versos que van inspirar d’altres versos. Un calidoscopi per superar prejudicis, per somriure, per fer-nos companyia i com diria el mestre Josep Pla perquè la vida anà passant imperceptible. No vaig comprendre res. ¿Qui comprèn aquest món?

►Sovint tenim una mirada plena de prejudicis sobre el nostre patrimoni cultural. Som, al capdavall, el resultat d’una llarga transmissió de cançons, dites, poemes, balls (populars o no) que configuren el nostre imaginari col·lectiu. Recuperar aquests materials, treure’ls-hi la pols i col·locar una mirada nova (atrevida) pot servir d’estímul perquè els espectadors superin aquest prejudici. Cal recuperar el parlar antic dels avis, que deia el poeta. Si em preguntessin per què vull fer “No cal anar a l’Havana”, diria – sense meditar gaire la resposta- perquè la gent s’ho passi bé i perquè descobreixin d’on ve i què configura col·lectivament l’havanera.

►Les havaneres formen part d’aquest patrimoni cultural. I tenen el seu origen durant el segle XIX a Cuba. És la barreja del ritme modificat (el contrapunt) amb les aportacions de la música africana pels músics cubans. Arriba a la Península de la mà de la sarsuela a Catalunya hi ha hagut sempre una tradició popular de colles que cantaven havaneres. D’aquestes colles volem parlar, d’aquest ritual d’estiu que forma part dels escenaris catalans a la vora de la platja, de la tradició d’aquest cant que neix de la suma de molts cants, d’esclaus i esclavistes (un cant Cubà de l’època deia: Soy un pobre negro que trabaja con afán, quien fuera negro, aunque fuera catalán). I dibuixar una mirada divertida sobre els nostres referents. Només podem riure d’allò que estimem. Només podem reinterpretar allò que hem vist i sentit tantes vegades, allò que ja forma part del nostre paisatge. A “No cal anar a l’Havana” volem recuperar la comunió que es viu en un concert, la comunió que s’estableix en un recital d’havaneres i que ens servirà com a punt de partida per començar l’espectacle.