► ‘ORPHEUS’ de Telemann es podrà escoltar per primera vegada al Gran Teatre del Liceu amb una versió en concert dirigida pel mestre René Jacobs.

 ►Amb l’estrena d’aquesta obra s’inicia un projecte de tres anys del Teatre amb el director René Jacobs al voltant del mite d’Orfeu. D’aquesta manera, la temporada 22/23 el Teatre acollirà l’òpera Orfeo ed Euridice de Ch. W. Gluck i la temporada 23/24 serà el torn de L’Orfeo, del compositor C. Monteverdi.

►Estrenada a Hamburg el 1726 i perduda durant segles –la partitura es va localitzar el 1978–, Orpheus és una de les primeres obres significatives de l’òpera alemanya, una joia barroca que ens descobreix un Telemann poc conegut però apassionant.

►El mestre belga conduirà en aquesta ocasió la formació de música barroca B’Rock Orchestra –fundada a Gant el 2005– i un elenc de veus joves triades especialment per expressar la plasticitat de les peces de Telemann que exigeixen la tècnica acrobàtica habitual de l’ària da capo barroca.

►El paper d’Orasia el cantarà la ucraïnesa Kateryna Kasper, una jove especialista en papers foscos del Barroc i en música vocal contemporània, mentre que el d’Orpheus recaurà en el tenor croat Kresimir Strazanac. La soprano alemanya Mirella Hagen cantarà el rol d’Eurydice, i el quart paper principal de l’obra, Eurimedes –el millor amic d’Orpheus–, el defensarà el tenor David Fisher.

►Completen el repartiment la soprano Salomé Haller que s’encarregarà del paper d’Ismene, el baríton alemany Christian Immler interpretant el déu de l’infern, Pluto, mentre que els rols còmics d’Ascalax –servent de Pluto– i Cephisa –una nimfa– recauran en el contratenor Benno Schachtner i la soprano Gunta Smirnova.

FOTOS ORPHEUS: Philippe MATSAS

 ►Mite i òpera són dos termes que han begut recíprocament l’un de l’altre com a font d’inspiració de temàtiques i personatges. Tot i que l’òpera ha emprat, al llarg de la història, els mites per reflexionar sobre diversos aspectes de l’existència humana, el mateix gènere també ha estat turbina de noves llegendes. La programació d’òperes en versió concert d’aquesta temporada viatja al paradís mitològic, on destaca l’arribada el pròxim 30 d’octubre del director d’orquestra René Jacobs, que debutarà al Liceu amb Orpheus (v.c.) de Telemann, obra que es podrà escoltar per primera vegada al Teatre i amb la qual s’inicia un projecte de tres anys amb el director al voltant del mite d’Orfeu. D’aquesta manera, viatjarem durant tres temporades per aquest mite en la música de Telemann, Gluck i Monteverdi. El mite d’Orfeu és central en la història de l’òpera i, abans de res, és fonamental per comprendre’n els orígens a Itàlia al segle XVII: tant L’Euridice (1600) de Jacopo Peri com L’Orfeo (1607) de Claudio Monteverdi, dos dels primers melodrames conservats, acudien a l’heroi grec no sols per la força dramàtica de la seva història, sinó perquè si alguna cosa el distingeix d’Aquil·les o Teseu és la seva condició de pare de la música. L’argument bàsic del mite és àmpliament conegut: Eurídice, l’estimada d’Orfeu, mor sobtadament després de la mossegada d’una serp; Orfeu, esquinçat de dolor, decideix davallar a l’inframon per recuperar-la i, emprant les seves arts musicals, aconsegueix rescatar-la de mans del déu Hades, amb la condició que, en el viatge de retorn a la superfície, no miri mai enrere; Orfeu incompleix la promesa, Eurídice desapareix per sempre i Orfeu es queda sol.

►A les primeries del segle XVIII George Philipp Telemann va tornar a recórrer a la història d’Orfeu per a una òpera que es va estrenar a Hamburg i que formava part d’una llista inesgotable de títols, tant a Itàlia, Alemanya o França, al voltant del mateix mite. De fet, aquest Orpheus (1726) s’alimenta de textos originals en alemany i fragments agafats de llibrets de peces òrfiques anteriors, com l’Orphée (1690) de Louis Lully, la qual cosa per a Telemann implicava buscar una síntesi d’estil musical i literari de les joves tradicions operístiques que s’havien anat desenvolupant a Europa, de manera que té, simultàniament, elements de tragèdia lírica francesa, òpera seriosa italiana, singspiel i, per moments, una solemne intensitat religiosa.

►La gran novetat de l’Orpheus de Telemann és la introducció d’un personatge aliè al mite, que en gran manera és la veritable protagonista de l’òpera. Es tracta de la reina Orasia de Tràcia, que està secretament enamorada d’Orpheus i sent gelosia d’Eurydice; tant és així que decideix traçar un pla per matar-la. D’aquesta manera, la picada de la serp no és un accident, sinó un assassinat premeditat del qual Orpheus no té coneixement. Després de tornar de l’inframon sense la seva estimada, aquest es reuneix amb Orasia i ella li declara el seu amor, però després de rebutjar-lo, la reina decideix convocar el déu Bacus perquè mati Orpheus. Però tan bon punt s’esdevé, ràpidament es penedeix de la seva acció: Orasia se suïcida.

►El gir argumental va ser prou innovador per a situar aquest Orpheus de Telemann més enllà de la tradició del segle XVII –sempre fidel al peu de la lletra del mite grec–, però amb prou feines ha deixat empremta a l’òpera posterior, que va tornar a Orfeu a través de Ch. W. Gluck i el seu Orfeo ed Euridice (1762), perquè la partitura es va perdre i no va ser redescoberta fins al 1978. Es tracta d’una peça clarament barroca, que resultarà familiar a qui hagi aprofundit en l’obra de G. F. Händel i segurament mereixeria un revival més continuat als teatres. Des de la recuperació de l’òpera, s’ha enregistrat dues vegades en disc i s’ha representat a diversos teatres de primera fila –Nova York, Brussel·les–, però continua sent una obra encara poc coneguda, malgrat l’elegància equilibrada de la seva instrumentació i la bellesa de diverses de les seves àries. Ara se’ns ofereix, doncs, una oportunitat per aprofundir en la nostra exploració d’aquesta joia rara i valuosa. Va ser René Jacobs qui va dirigir el primer enregistrament íntegre d’Orpheus després del descobriment de la partitura. Ho va fer per al segell Harmonia Mundi el 1998, al capdavant de l’Akademie für Alte Musik de Berlín i amb la col·laboració d’un jove i eficient grup de veus solistes, i aquesta mateixa filosofia interpretativa –fidel en la mesura possible a la intenció original del compositor i a les convencions del principi del segle XVIII a Hamburg– és la que porta ara al Liceu, erigit en màxima autoritat mundial en aquesta òpera, que no ha deixat d’estudiar i dirigir els últims trenta anys, i com a primera part d’una trilogia de representacions al voltant del mite d’Orfeu que ha plantejat per al Teatre fins a la temporada 2023/24.

►El mestre belga conduirà en aquesta ocasió la formació de música barroca B’Rock Orchestra –fundada a Gant el 2005, sense director fix– i un elenc de veus joves triades especialment per expressar la plasticitat, l’agilitat i el candor de les peces de Telemann, que exigeixen la tècnica acrobàtica habitual de l’ària da capo barroca i el salt entre llengües, ja que, encara que el gruix del llibret està en alemany, hi ha parts cantades en italià i francès. El paper d’Orasia, escrit per a soprano lleugera, el cantarà la ucraïnesa Kateryna Kasper, una jove especialista en papers foscos del Barroc i en música vocal contemporània, mentre que el d’Orpheus recaurà en el tenor croat Kresimir Strazanac. La soprano alemanya Mirella Hagen cantarà el rol d’Eurydice, i el quart paper principal de l’obra, Eurimedes –el millor amic d’Orpheus–, el defensarà el tenor David Fisher.

►L’Orpheus de Telemann compta amb quatre papers més, tots menors però significatius, perquè afegeixen més dimensió argumental a l’obra i també alguns elements bufs. La soprano francesa Salomé Haller s’encarregarà del paper d’Ismene, el baríton alemany Christian Immler interpretarà el déu de l’infern, Pluto, mentre que els rols còmics d’Ascalax –servent de Pluto– i Cephisa –una nimfa– recauran en el contratenor Benno Schachtner i la soprano Gunta Smirnova. Veus joves, especialitzades, totes sota la batuta del millor director possible per a aquesta ocasió.

►Conferència
 ►En el marc del Liceu de les Arts, el Liceu convida al llarg de la temporada a diferents veus per compartir els seus coneixements amb el nostre públic, i ampliar diversos aspectes de la realitat de la programació artística. El proper 28 d’octubre a les 19h a la sala Foyer del Teatre tindrà lloc una conferència sobre el mite d’Orfeu a càrrec de Ramón Andrés, que complementa l’obra que es representarà el 30 d’octubre a l’escenari del Gran Teatre.

►Ramon Andrés, que acaba de rebre el Premi Nacional d’Assaig (2021), oferirà una revisió sobre el tractament de la figura mitològica des del punt de vista filosòfic donat que d’alguna manera representa la purificació. El mite ens diu, en altres paraules, que el descens a l’infern és una baixada al mateix infern personal, el de cadascun de nosaltres, i que aquest viatge és purificador. Baixar a les flames suposa una catarsi, ja que “purificació” en grec es diu “catarsi”. Una modernització del mite: Orfeu descendeix a la consciència perquè necessitem explicar-nos a nosaltres mateixos.