►El Gran Teatre del Liceu i Parsifal (1882) de Richard Wagner (1813-1883) viuen des de fa més d’un segle una història d’amor. Quan l’òpera es va estrenar al Festival de Bayreuth (Alemanya) es va anunciar que els drets d’exhibició d’aquesta obra considerada el testament artístic i intel·lectual del compositor caducarien l’1 de gener del 1914. Avançant-se als teatres de tot el món, el Liceu va ser el primer a oferir-la al seu públic aixecant el teló a les 11 de la nit (12 a Alemanya) del 31 de desembre de 1913. És per això que cada cop que Parsifal torna al Liceu es converteix en tot un esdeveniment. Les seves necessitats artístiques i interpretatives estan a l’abast d’uns pocs coliseus d’arreu, ja que requereix una orquestra de més de 100 músics, d’un cor enorme –incloent-hi un infantil– i d’un repartiment de cantants capaços d’abordar alguns dels personatges més complexos de la lírica universal. Són quatre hores i mitja d’una música que ha estat qualificada simplement com a sublim.

►El Liceu la recupera en una producció pròpia –en col·laboració amb l’Opernhaus-Zürich– que signa Claus Guth dirigida des del podi pel director musical del Gran Teatre, el mestre Josep Pons, de provada i contrastada excel·lència al repertori wagnerià. El Liceu comptarà amb un repartiment d’estrelles internacionals encapçalat per Nikolai Schukoff (Parsifal), Elena Pankratova (Kundry), René Pape (Gurnemanz), Matthias Goerne (Amfortes), Evgeny Nikitin (Klingsor) i Paata Burchuladze (Titurel), amb les Noies Flor interpretades per Isabella Gaudí, Núria Vilà, Mercedes Gancedo, Sonia de Munck, Tànit Bono i Marifé Nogales. Al costat del Cor del Gran Teatre del Liceu que dirigeix Pablo Assante hi col·laboren el Cor Infantil Amics de la Unió (Josep Vila Jover, director) i la Coral Càrmina (Daniel Mestre i Dalmau, director). S’oferirà un total de sis funcions entre el 25 de maig i el 6 de juny. L’obra es retransmetrà en streaming –en diferit i a tot el món– des de la plataforma OperaVision d’Opera Europa el 7 de juliol. (L’enregistrament el farà l’equip tècnic del propi Gran Teatre durant la funció del 7 de juny).

►Parsifal és considerada com una de les obres fonamentals del llegat estètic i intel·lectual de Wagner. El compositor li va donar voltes al tema durant tres dècades fins a completar la seva composició inspirant-se en la llegenda del Greal encunyada per Wolfram von Eschenbach (Parzival) i per Chrétién de Troyes (Perceval ou le Conte du Graal). Wagner la va escriure pensant especialment en el Teatre de Bayreuth, concebut segons els seus requisits musicals i teatrals; per a la seva estrena va aplicar tota l’experiència tècnica i dramàtica adquirida prèviament amb L’anell del nibelung (completat el 1874) i així aconseguir els efectes teatrals que buscava. Les dimensions de Parsifal el van obligar a fer obres i ampliacions al fossat d’orquestra i, en general, es va haver d’adaptar tot l’edifici a les noves necessitats acústiques i escèniques; ocultar part de la massa orquestral, pràcticament sota l’escenari, va ser una de les solucions tècniques que Wagner va idear: considerava que la invisibilitat dels músics era fonamental durant la interpretació d’aquesta òpera que ell mateix va preferir anomenar “festival escènic-sagrat”.

Foto: Gran Teatre del Liceu

►Assumirà el paper protagonista el tenor Nikolai Schukoff, que el va incorporar al seu repertori el 2007 a la Bayerische Staatsoper de Munic (tot substituint Plácido Domingo). Després de 17 anys interpretant el rol en diverses propostes escèniques, el cantant austríac –que va debutar al Liceu la temporada 2010/11 amb Iphigenie auf Tauris de Gluck– ha acumulat l’experiència necessària per oferir un personatge complet i que mou a l’emoció. Escrit per a una veu que transita entre les tessitures de tenor i baríton, exigeix brillants pujades a l’agut i l’intèrpret ha de ser capaç de fer creïble el perfil d’un heroi que evoluciona des de la joventut del primer acte al Parsifal madur dels dos posteriors.

►Parsifal posseeix una música excepcional ja des del seu impressionant preludi. De gran força simbòlica, la seva trama camina en torn al concepte de redempció de la mà del protagonista, un heroi-salvador que ignora els seus orígens –i fins i tot el seu nom–, personificant la innocència i la compassió. L’obra posseeix moments de gran tensió dramàtica, com el gran duet de gairebé quaranta minuts del segon acte en què Parsifal i la seductora Kundry mantenen una trobada passional. En aquesta escena l’heroi s’enfronta amb el seu passat davant d’una dona que intenta conquerir-lo, però que també el consola com una mare; ella desitja obtenir de l’heroi un primer petó d’amor i així fer-ho seu i del mag Klingsor, tal com havia fet anys abans en estimar per mandat del seu amo al noble Amfortas, agònic des de llavors. Però el petó funciona de manera inesperada: Parsifal s’adona del valor de la seva missió i Kundry ha d’acceptar que estima un noi en la innocència del qui, precisament, radica la seva redempció.

►De proporcions colossals, la partitura té més de quatre hores de música i l’espectacle, en total, n’abasta més de cinc.

►La producció

►La producció de Claus Guth –un director d’escena que indaga a les capes de més profunditat psicològica de les obres que agafa a les seves mans– situa l’acció en una Alemanya enfonsada i arrasada després de la Primera Guerra Mundial, específicament en un hospital per a mutilats de guerra. En aquest espai poètic, decadent i creuat per traumes i despulles humanes, habiten els cavallers que custodien el sagrat Greal, en aquest cas personificats pels metges del sanatori. Les infermeres i els infermers són els escuders i el mag Klingsor es transforma en el propietari d’un bordell. Gurnemanz apareix com si fos un capellà i el vell Amfortas és el decrèpit director del sanatori. Els interns esperen l’arribada d’un nou salvador, però aquest muntatge, que actualitza el mite, adverteix sobre falsos redemptors. Serà en realitat aquest nou heroi –que finalment aconsegueix el que es proposa– un fals ídol que portarà la seva societat a una catàstrofe encara pitjor que la viscuda?

►La proposta presenta un detall que ajuda a comprendre la reflexió que fa sobre l’autoritat en un món en què el bé i el mal estan en tensió constant: al final Kundry marxa cap a l’exili amb una maleta, quan Parsifal és ungit com el nou líder del Greal. Des de les primeres interpretacions de l’obra, sempre s’ha identificat la dona amb la comunitat jueva; en aquesta producció la seva fugida és el presagi de l’arribada del nazisme (o de la por que torni a passar alguna cosa semblant).

►Aglaja Nicolet s’encarregarà de la reposició d’aquest muntatge que compta amb escenografia i vestuari de Christian Schmidt, coreografies de Volker Michl, dissenys d’il·luminació de Jürgen Hoffman i vídeos d’Andi A. Müller.

 Foto: Antoni Bofill

►Moments musicals clau

►Primer acte, Preludi: En els més de deu minuts que dura el Preludi s’hi resumeix tota l’essència musical de Parsifal: Wagner exposa, d’un en un i amb claredat, tots els leitmotivs –els motius musicals conductors– que sostindran argumentalment i emocional el pes de l’òpera. El primer motiu és el de la Redempció, que Wagner formula en dues versions complementàries per, tot seguit, donar pas, després d’un silenci profund i de l’entrada triomfal dels instruments de vent, al motiu del Greal, seguit del motiu de la Fe.

►Primer acte, Música de transformació: Quan el cavaller Gurnemanz intueix que Parsifal podria ser l’escollit que salvarà l’orde, li concedeix permís per entrar al castell i assistir a la consagració del Greal. Montsalvat, per això, és un indret màgic, i la realitat es transforma perquè els personatges accedeixin a un pla espiritual diferent. Aleshores sona un passatge, la música de transformació –la Verwandlungsmusik–, que interromp la llarga cadena de leitmotivs amb noves cèl·lules melòdiques. A continuació es revelarà el poder màgic i pervers del Greal.

►Segon acte. Cor de les Noies Flor: Quan Parsifal arriba al castell de Klingsor ha d’enfrontar-se a diverses proves; una de força i una altra de resistència a la temptació, que culminarà a l’extens duet amb Kundry. Abans, però, Parsifal es troba un cor de Noies Flor –totes sopranos, amb sis veus principals– que intentaran desviar-lo de la missió amb un oferiment sexual. No arriba a ser una escena de ballet, però sí que és una altra ruptura en l’encadenament de leitmotivs que expandeix la riquesa musical de l’òpera i ofereix, també, uns minuts de música menys greu i, sens dubte, magistral.

►Homenatge a Antoni Bofill

►El fotògraf Antoni Bofill ja forma part de la història del Liceu. Aquesta vida compartida que es va iniciar el 1977 i que va finalitzar, professionalment parlant, el passat 2021, està plena d’anècdotes, moments històrics, i fotografies úniques i irrepetibles que ha disparat amb la seva càmera durant 44 anys. Alguns d’aquests moments històrics es poden veure representats en el llibre Antoni Bofill, un caçador d’imatges al Liceu. El llibre estarà a la venda a les taquilles del Gran Teatre del Liceu i a la web del Teatre.

►De la mateixa manera, el Liceu també dedica una exposició al fotògraf amb una mostra de les seves fotografies al Balcó Foyer i Foyer del Teatre. Es podrà veure del 23 de maig al 30 de juliol.

►Nascut el 8 de juliol de 1943 a Barcelona, Antoni Bofill és fill de pessebristes. La vocació artística va arribar ben aviat perquè les primeres fotografies són dels pessebres familiars, destinades a catàlegs.

►La fascinació per la fotografia havia començat durant la malaltia respiratòria que amb tretze anys va patir postrat al llit. De formació autodidàctica, l’Antoni Bofill va compaginar la fotografia de pessebres amb l’esportiva, la industrial i el reporterisme.

►El món de l’espectacle aviat va trucar a la porta quan, des del Centre Moral de Gràcia, va poder fotografiar algunes actuacions de l’Esbart Lluís Millet. Tornant del servei militar -on també va fer de fotògraf-, l’Antoni Bofill va seguir amb el negoci familiar, tot i que la fotografia cada cop l’ocupava més temps.

►La primera vegada que en Bofill va assistir al Liceu va ser la temporada 1954-55, en unes funcions de La ciutat invisible de Kítej de Nikolai Rimski-Korsakov. I el 27 de novembre de 1977 li van encarregar les fotografies de L’Africaine de Meyerbeer, cantada per Montserrat Caballé i Plácido Domingo. Era la darrera vegada que cantaven junts.

►Les fotografies d’en Bofill van agradar a l’empresari Pamias, que li va demanar que fos a partir d’aleshores el fotògraf del Liceu.

 ►Claus Guth

►Nascut a Frankfurt (Alemanya), va completar els seus estudis a Munic i el 1999 el seu nom va saltar a la fama en dirigir l’estrena absoluta de Cronaca del luogo de Luciano Berio al Festival de Salzburg. Ha signat produccions en escenaris com els del Festival de Bayreuth (Der fliegende Holländer), Opernhaus de Zuric (Radamisto, Tristan und Isolde), Staatsoper d’Hamburg (Der Ring des Nibelungen), Òpera de Frankfurt (Daphne, Pelléas et Mélisande) de Dresden (Die Meistersinger von Nürnberg), el Teatre alla Scala de Milà (Lohengrin), la Bayerische Staatsoper de Munic (Luisa Miller), Staatsoper de Viena (Tannhäuser), Opéra National de París (Rigoletto) o Teatre Real de Madrid (Parsifal, Rodelinda i Le nozze di Figaro). Va debutar al Gran Teatre del Liceu la temporada 2008/2009 amb Die Meistersinger von Nürnberg, per tornar el curs 2010/2011 amb Parsifal i Ariane et Barbe-Bleue, la temporada 2012/2013 amb Lucio Silla i la 2018/2019 amb Rodelinda.

►Josep Pons

►Director musical del Gran Teatre del Liceu des del 2012, el 1985 va fundar l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure i, el 1993, la Jove Orquestra Nacional de Catalunya. És director honorari de l’Orquesta y Coro Nacionales d’España i de l’Orquesta Ciudad de Granada, de les que va ser director artístic i titular. Va ser també director musical executiu de les cerimònies olímpiques de Barcelona 92. El 1999 va ser distingit amb el Premio Nacional de Música que atorga el Ministeri de Cultura, és acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts i doctor honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona. El 2019 va ser guardonat amb la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes del Govern d’Espanya. Ha enregistrat una cinquantena de títols per a diversos segells discogràfics obtenint els màxims guardons: Grammy, Cannes Classical Awards, Grand Prix de l’Acadèmia Charles Cross, Diapasson d’Or i Choc de la Musique. És convidat regularment a dirigir importants orquestres establint una relació estable amb, per exemple, l’Orchestre de París, la Philharmonia, la City of Birmingham, la Gewandhaus de Leipzig, la Staatskapelle de Dresden, l’NHK de Tòquio o la BBC Symphony Orchestra. Va debutar al Gran Teatre del Liceu el 1993.