►Un dels títols de maduresa de Giuseppe Verdi, Rigoletto, torna al Gran Teatre del Liceu del 28 de novembre al 19 de desembre amb 15 funcions amb la celebrada producció signada per la directora d’escena holandesa Monique Wagemakers. Es tracta d’un melodrama en tres actes amb llibret de Francisco Maria Piave adaptat a partir de l’obra de teatre Le roi s’amuse, de Victor Hugo, un dels escriptors i dramaturgs més aplaudits de l’Europa anterior a les revolucions de 1848. Verdi ja havia adaptat a l’òpera un dels seus treballs més polèmics, Hernani (1830), una tragèdia que va originar un gran escàndol per què suposava de ruptura envers l’estètica classicista. Rigoletto està ambientada a Màntua al segle XVI i narra la història d’un bufó amargat i geperut  que viu amb la seva filla secreta. El Duc de Màntua, el seu senyor, ignora que és la seva filla i la sedueix fent-se passar per un estudiant. Aleshores la rapta i la viola abans de tancar-la en unes masmorres. Rigoletto aconsegueix alliberar-la i trama una terrible venjança per fer pagar l’afront al llibertí, però per error acaba  apunyalant la noia. L’òpera es va estrenar l’11 de març de 1851 al teatre La Fenice de Venècia. A Barcelona es va estrenar al Liceu el 3 de desembre de 1853. Des d’aleshores se n’han fet 375 representacions (la darrera el 6 d’abril de 2017) i és la segona òpera més representada al Liceu.

►En aquesta ocasió, s’ha reposat l’exitosa coproducció del Gran Teatre del Liceu i el Teatro Real estrenada el 2009 a Madrid i signada per Monique Wagemakers. La directora d’escena holandesa despulla l’òpera en una escenografia minimalista i moderna, travessada per angoixants clarobscurs que permeten aprofundir en una reflexió punyent i actual sobre els abusos de poder. Com a contrapunt, el vermell sang d’un vestuari renaixentista accentua el dramatisme d’aquesta obra protagonitzada per un antiheroi: un bufó ultratjat i enrabiat.

►Rigoletto ocupa un lloc especial en l’obra de Verdi, entre altres raons perquè és un pont perfecte entre el llenguatge de joventut del compositor i el seu discurs rotund de maduresa. És una de les òperes verdianes amb més connexions directes amb la tradició del bel canto, i a la seva història es respira l’alè Shakespeare. I això fa que, en benefici d’assolir-hi una interpretació excel·lent, totes les peces a l’escenari –i al fossat– hagin d’haver assolit una gran maduresa interpretativa i estiguin a l’apogeu de la seva capacitat vocal. El director musical que comandarà l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu és Daniele Callegari, un veterà de l’òpera europea –va ser director del Festival de Wexford i ara mateix el director titular de l’Opéra de Niça– que ha estudiat Verdi amb tota la serietat que el seu el llegat exigeix. Ell tindrà la responsabilitat de guiar l’elenc devers els cims de la sublimitat, i certament disposarà al seu servei de cantants de prestigi que faran que les funcions siguin de gran altura.

►En el rol principal de Rigoletto tindrem dos barítons, l’anglès Christopher Maltman –que amb 51 anys, i després de diversos anys d’èxits, està al puny just en què s’uneixen la frescor de la veu i l’experiència d’una carrera marcada per reptes difícils assolits tant en òpera com en lied– i l’alemany Markus Brück, una mica més jove, però ja al punt exacte de maduresa. En el difícil paper de Gilda, a les funcions del Liceu s’alternaran dues sopranos lleugeres de prestigi i amb projecció: Olga Peretyatko, que ha convertit la filla de Rigoletto en un dels seus personatges més desenvolupats, i la jove russa Aigul Khismatullina, que tornarà al teatre després de guanyar la 56a edició del Concurs de Cant Tenor Viñas, precisament cantant l’ària principal de Rigoletto, «Caro nome». El paper del duc de Màntua recaurà en tres tenors de llarga carrera, com són Josep Bros –dues funcions, el 3 i el 12 de desembre–, l’albanès Saimir Pirgu –un intèrpret que domina aquest rol amb una seguretat total– i la nova sensació jove de l’òpera francesa, Benjamin Bernheim.

►Peretyatko es va donar a conèixer en guanyar el concurs Operalia, i des d’aleshores ha cantat als principals escenaris del món, com ara el Royal Opera House de Londres, Opéra Bastille de París i el Metropolitan Opera de Nova York. Va debutar al Gran Teatre del Liceu la temporada 2009/10 amb Die Entführung aus dem Serail i aquesta serà la seva segona visita. Maltman ha merescut grans elogis de la crítica com a Don Giovanni, precisament el paper que va interpretar en la seva darrera actuació a Barcelona la passada temporada. També hi ha cantat a La bohème (2011/12) i en un concert conjunt amb Anna Netrebko i Yusif Eyvazov (2019/20). Bernheim va estudiar amb Gary Magby al Conservatori de Lausana i ha participat en classes magistrals amb Jaume Aragall, a més d’estudiar a l’Accademia Verdiana Carlo Bergonzi de Busseto i formar part del programa per a joves artistes de l’Opernhaus de Zuric. Ha interpretat els rols protagonistes del repertori romàntic als millors teatres del món i ara arriba al Gran Teatre del Liceu després d’haver protagonitzat un recital al Festival Castell Peralada aquest mateix estiu.

►Daniele Callegari, el flamant director musical de l’Òpera de Niça, es posarà al capdavant de l’Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu per interpretar aquesta partitura que representa la transició del “bel canto” al verisme. Rigoletto compta, d’altra banda, amb alguns dels hits més populars de la lírica de tots els temps: l’àrea «La donna è mobile» (Acte III) entonada pel Duc de Màntua que reflexiona sobre el caràcter mudable de les dones just abans de lliurar-se al seu vici luxuriós. L’àrea culmina amb un do de pit històric, la qual cosa suposa tot un repte per als tenors. «Gualtier Maldè… Caro nome» (Acte I) de Gilda, representa el moment en què la noia, enganyada i pensant-se que el Duc és un estudiant, se sent embriagada d’amor i expressa els seus sentiments apassionats en una àrea de coloratura radiant i complexa. Pel que fa a Rigoletto, desferma la seva ira a «Sì, vendetta, tremenda vendetta», un duo amb Gilda ple de contrastos en què el bufó clama venjança després que el Duc l’hagi raptada i retinguda en unes masmorres.

►Sobre la producció
►La qüestió del poder i sobretot de l’abús de poder és una de les claus de la visió que vehicula aquest Rigoletto de Monique Wagemakers. La relació entre personatges —Rigoletto, Gilda i el Duc de Màntua— es presenta com un triangle d’arestes afilades: el Duc, un sàtir llibertí, no estima Gilda, i en realitat Rigoletto tampoc estima la seva filla, a la que manté sota una opressió disfressada de protecció. Només ella conté una alenada d’idealisme i amor, però acaba sent la víctima innocent de la ira cega del seu pare. Wagemakers vol apropar la realitat de la violència inherent en aquesta òpera a l’actualitat, tot assenyalant que són temes que encara avui dia generen debat: la violència dins la família, la violència contra les dones, de vegades camuflada en protecció, el consentiment a l’hora de mantenir relacions, etc.

►Per a la directora holandesa, allò que cal destacar de Rigoletto no és tant la trama novel·lesca i vibrant de moments melodramàtics, sinó les passions atàviques que arrosseguen els personatges, dominats per baixos instints i impulsos irracionals que els condueixen al desastre. A nivell escenogràfic, això es tradueix en una mena de ring de boxa —disseny de l’escenògraf Michael Levine— que es mou en l’espai i adopta diferents colors segons els sentiments que conté: ira, tristesa, menyspreu, furor sexual. Els cantants s’hi senten retratats i han de pouar en el seu interior per maximitzar les seves emocions.

►Allunyant-se dels grans decorats grandiloqüents i cortesans, habituals en aquesta òpera que transcorre a la Itàlia del segle XVI, la directora d’escena juga amb un element clau com és la il·luminació, pensada per Rainier Tweebeeke, i també amb l’impactant vestuari monocrom de Sandy Powell. El joc minimalista ofert per aquest quadrilàter que s’il·lumina formant tenebrosos clarobscurs i un vestuari roig sang inspirat en la Venècia del Renaixement confegeix un ambient que magnifica la teatralitat de l’obra. Gràcies a una articulació en dos nivells, el quadrilàter permet jugar amb l’interior i l’exterior, amb l’ocult i el visible, assolint una síntesi benaurada entre cant i teatre.

►El terra del quadrilàter és tàctil de manera que els personatges no només marquen un color quan caminen, sinó també deixen una estela de llum darrere seu. Aquest halo lluminós serveix per posar de relleu les tensions que existeixen entre personatges i permet endinsar-se en la seva psicologia. En aquest sentit, si bé es mostra un Rigoletto com un pare maltractador i opressiu, Gilda apareix com una noia ingènua, incapaç de comprendre els perills que l’amenacen a l’exterior de la closca on la manté reclosa el seu progenitor, convençuda que l’home és bo per natura, en la línia del “bon salvatge” de Rousseau. El Duc de Màntua, el personatge més pervers, un cínic que s’aprofita de la seva situació de poder, se’n surt de tot plegat sense ni una esgarrinxada i sense expressar el més mínim remordiment. Ell representa el poder que s’imposa i continua avançant sense immutar-se. Rigoletto és el primer “Joker”, per fer un paral·lelisme amb el recent film de Todd Phillips, trepitjat per la societat, abatut i embogit. De fet, Verdi s’havia proposat adaptar El rei lear, de Shakespeare, però el projecte no va tirar endavant afavorint, d’altra banda, la composició de Rigoletto. El va atreure precisament la figura del bufó geperut —que, d’altra banda, no es troba en l’obra d’Hugo— que no té cap poder davant del rei que l’humilia encenent així la seva ràbia i la seva impotència. Wagemakers posa el dit a la nafra per assenyalar la necessitat d’estar sempre alerta per combatre els abusos de poder, ja que, altrament, la maquinària continua avançant i el dèbil, gairebé sempre, acaba esclafat.