►La producció

►Un ballo in maschera gira al voltant d’una conjura —un grup d’homes busca la manera més efectiva de matar-ne un altre—, i el pla es consumarà en una mascarada, en què l’anonimat facilita dur a terme amb èxit un acte tan horrible. Tot això funciona perquè la màscara és un símbol poderós conegut per totes les cultures: representa la capacitat temporal que té una persona o una col·lectivitat per ser algú altre durant un temps, per amagar-se i confondre, i així subvertir l’ordre social, negar-se a complir la norma i creuar una realitat alternativa. En aquest cas, el resultat és un crim espantós i injust, però sabem —per festes com el carnestoltes o la nit de difunts— que la disfressa també pot ser sinònim d’alegria i connexió.

►La idea principal d’aquest projecte —que Vick no va poder completar i que va reprendre el seu amic i deixeble Jacopo Spirei, que és el cocreador de facto de la posada en escena— és que la màscara sempre és present. Per exemple, l’acció comença amb el funeral de Riccardo, el protagonista, que mor al final —la producció, doncs, té una estructura circular—, i veiem com els qui havien desitjat la seva mort ara ploren i es lamenten. És una pena real o una mentida? Ningú en aquesta òpera és qui diu ser, tothom té alguna cosa per amagar o de què penedir-se, i tothom canvia d’opinió: la màscara és una realitat temporal que els afecta sense distincions. Però, a més, Vick va introduir una altra idea: el ball de màscares —la celebració col·lectiva— no havia de tenir lloc únicament al final, sinó allà on fos possible en tot moment. Tant al començament de l’òpera, com al final del primer o el segon acte, l’escenari s’omple de figurants que representen diferents maneres de subvertir o hackejar la realitat: figures andrògines, transvestits, còmics, acròbates que desafien la gravetat… A més d’aportar un dinamisme constant a l’acció —excepte en les escenes introspectives, que és quan l’escenari queda buit—, aquest moviment coreografiat per Virginia Spallarossa ajuda a diferenciar bé els tempos de l’òpera, que passa constantment de l’alegria a la gravetat.

►Com és habitual en les seves produccions, Graham Vick va voler barrejar els temps històrics, amb una escenografia moderna —aparentment minimalista, on són més importants la llum i el color per crear una sensació d’espai que l’acumulació d’objectes— que xoca amb el vestuari d’època, més clàssic, en tots els personatges principals, tot plegat obra de l’escenògraf Richard Hudson. L’escena, alhora, es divideix en dues altures, una altra de les convencions usuals en Vick: el cor ocupa un pis superior de punta a punta de l’escenari, i quan intervé és com si irrompés per sorpresa, creant una nova situació d’agitació i velocitat.

►La partitura

►Quan Verdi va escriure Un ballo in maschera, ja gaudia d’un important èxit per la popularitat de les nombroses obres que havia escrit: Nabucco (1842), Macbeth (1847), Rigoletto (1851), Il trovatore (1853) o La traviata (1853), entre d’altres. En aquesta posició només aspirava a cercar temes musicals nous i audaços a partir d’una potent història, en aquest cas, l’assassinat del rei de Suècia, Gustau III, el 1792, en plena festa de disfresses. 

►Enveges i conspiracions, barrejades amb passions amoroses, política, gelosia, venjances i el perdó final conflueixen en una obra mestra de Verdi. A Nàpols, l’òpera va despertar les ires i prohibicions de la censura: no es podia assassinar un rei a l’escenari, hi havia dificultats per mostrar escenes de bruixeria, davant de la infidelitat hi havia d’haver remordiment i els conspiradors havien d’odiar el duc per raons hereditàries…, així, el compositor es va veure obligat a fer adaptacions importants i a transportar la trama de Suècia al Boston de finals del segle XVII. 

►El mestre que dirigirà l’orquestra serà un bon conegut del públic del Liceu i un consumat especialista verdià, Riccardo Frizza. Sota la seva batuta hi haurà un elenc de cantants extraordinaris. Els papers principals d’Un ballo in maschera tindran dues veus que s’aniran alternant: l’anglès d’origen italià Freddie de Tommaso, una de les grans revelacions dels darrers anys i un dels tenors més espectaculars d’aquesta dècada, compartirà el rol protagonista de Riccardo amb el mexicà Arturo Chacón-Cruz, un veterà especialitzat en papers lírics lleugers als quals aplica un punt de força necessari. L’antagonista de Riccardo, Renato, escrit per a veu de baríton —el clàssic malvat de Verdi amb veu vellutada, però greu—, l’encarnaran dos cantants joves amb el punt perfecte de maduresa, el polonès Artur Ruciński i l’italià Ernesto Petti. Amelia, la protagonista femenina, la cantaran dues sopranos dramàtiques ben conegudes pel públic de Barcelona, la italiana Anna Pirozzi i la madrilenya Saioa Hernández. Ulrica, un paper per a veu greu, el defensaran dues veteranes amb poders àmpliament contrastats, les mezzosopranos Daniela Barcellona i Okka von der Damerau. El personatge còmic d’Oscar, el patge de Riccardo, està escrit per a soprano de coloratura, i recaurà també en dues veus elàstiques i expressives, les de Sara Blanch i Jodie Devos. La resta de personatges seran, en totes les funcions, per als cantants següents: Silvano, un dels membres de la cort de Riccardo, el cantarà el baríton David Oller; i els conspiradors Samuel i Tom seran, respectivament, Valeriano Lanchas i Luis López Navarro. Un repartiment equilibrat, de garanties, i que permetrà elevar al màxim nivell aquest difícil repte que és Un ballo in maschera.

►Moments musicals

►Acte I. Ulrica, Riccardo, cor

► “Re dell’abisso affrettati”

►Ulrica, una vident que llegeix el futur, viu als afores de la ciutat, en una cabana pobra. Riccardo i la seva cort hi van per comprovar si és cert el rumor que és una bruixa perillosa. A la seva única escena, Ulrica comença amb una part individual tètrica que acaba assolint aguts de gran dramatisme, i que es perllonga amb una intervenció punyent del cor i la intervenció posterior de Riccardo i els seus serfs, que busquen que la bruixa els llegeixi el futur al palmell de la mà. Aquesta part és un exemple clar de la profunditat i l’equilibri dramàtic de l’òpera.

►Acte II. Amelia

► “Ma dall’arido stelo divulsa”

►Amelia acudeix a un cementiri per recomanació d’Ulrica. Allà podrà trobar una herba amb la qual preparar una poció que li faci oblidar l’amor que sent per Riccardo, i així evitar una infidelitat que destrueixi el seu matrimoni amb Renato. En aquest lloc horrible, en plena nit, Amelia trasllada la seva torbació amb una ària de to obscur que culmina amb un passatge final de gran complicació i un agut sobrenatural quan a la soprano ja gairebé no li queden forces. L’escena es completa amb un duet, igual d’emotiu i acrobàtic, amb la participació de Riccardo.

►Acte III. Renato

► “Eri tu che macchiavi quell’anima”

►Després de descobrir Amelia amb Riccardo al cementiri, Renato creu que la seva dona li és infidel. Un cop a casa, la distància entre tots dos es torna abismal i ell li retreu la traïció, que ha trencat completament la seva creença que era una dona pura i fiable. El to de Renato és greu, un altre moment d’intensitat dramàtica que es troba entre les millors àries de Verdi per a baríton. Després de l’ària, Renato rebrà Samuel i Tom, els dos conspiradors contra Riccardo, i demanarà participar en l’assassinat. La mà executora es decidirà per sorteig, i finalment Renato serà l’escollit.

►El dia 7 de febrer, Un ballo in maschera tindrà una sessió exclusiva LiceUnder35 que comptarà amb un ball de màscares.

►Del 7 al 20 de febrer, el Saló dels Miralls acollirà l’exposició ‘La suite del Cabagnon Núm. 2’ de l’artista Iván Forcadell.