Blanca Bardagil: Dramaturga, guionista i directora.
La remor de la platea desapareix. Es comença a apagar lentament la llum de sala. L’espectadora adolescent, que somia en dedicar-se a això algun dia, sap que en aquest minúscul instant tot és possible, que a dalt de l’escenari hi pot passar qualsevol cosa, i se li eriça cada pèl del cos. Ella pot palpar la màgia del moment perquè s’ha begut a glopades tot el flascó del verí del teatre. Però no es pot dir el mateix de l’espectador de mitjana edat que seu a davant seu i que trenca el silenci màgic amb el frec-frec del paper d’un caramel·let de regalèssia. L’espectadora adolescent fa espetegar la llengua a mode de queixa.
Unes butaques més enllà, l’espectadora embarassada es toca la panxa pensant que passarà molt temps fins que no puguin tornar a sortir junts de nit per anar al teatre, o al cinema, i que més val que hagin triat bé. El seu home estossega.
Des de l’última fila, mig amagat, el dramaturg s’apuja el coll del jersei per tapar-se la boca. Els nervis sempre li refreden els dits, i ara els té congelats. Sap que avui s’ho juguen tot. Sap, també, que Catalunya és terra d’amants dels musicals, però és conscient que existeixen els detractors del gènere, que el crític cultural que ha vist al lavabo abans d’entrar mai no en deixa passar ni una, que tothom té moltes expectatives perquè la premissa de la història té ganxo… i en aquests moments no sap si la resta de l’obra funciona o no, més enllà del ganxo inicial. Es pregunta si han volgut fer una cosa massa ambiciosa. Si la seva feina està a l’altura de tot l’esforç de tanta gent. Si valdrà la pena.
Durant gairebé dues hores l’escenari s’omplirà de personatges; de coreografies; de melodies que l’espectador del caramel·let seguirà amb petits moviments de peu; de rimes; de girs argumentals que deixaran l’espectadora embarassada clavada a la butaca; de canvis de vestuari; de lletres i acords que l’espectadora adolescent s’acabarà sabent de memòria per sempre més… i els aplaudiments inundaran la platea com un mar esvalotat. Però ara mateix l’espectacle encara no ha començat i la platea espera silenciosa. O més o menys silenciosa, perquè el frec-frec del caramel·let continua impertèrrit. La mare del dissenyador de llums somriu mentre s’il·lumina l’escena. La directora musical empassa saliva, fa un gest petit però ple de convicció, i sonen les primeres notes.
Al dramaturg se li entelen les ulleres amb el baf de la respiració sota el jersei. L’inici és un número coral que durant els assajos trobava molt potent, però que ara li sembla banal i mediocre, i recorda que difícil va ser trobar una productora que confiés en el projecte. Mentre els intèrprets ocupen l’espai amb moviments dinàmics, a ell li passen per davant tots els dossiers que van enviar, les trobades amb la compositora musical, les reunions venent el producte com si fos peix, els workshops… i de cop es trasllada a aquella estrena d’una sala alternativa on l’havien convidat, quan va coincidir amb una companya de promoció que li deia que fer workshops seria un somni per a ella. Aquell dia va somriure sense dir-li que el workshop estava sent un malson: que havia hagut de deixar algunes classes per dedicar-s’hi en cos i ànima, que li havia servit per posar de cap per avall la feina de dos anys i mig, prendre’s pastilles per dormir, i tornar a replantejar tot el primer acte des de zero: l’I want song no agradava; el conflicte no funcionava; els gags no entraven; el gir no emocionava i tot era una merda. Ja ho sap que, gràcies a això, ara l’espectacle és millor, però no s’oblida de com de difícil li era arribar a finals de mes fent malabars entre les classes, l’escriptura, les reunions, les reescriptures i la incertesa. Té gravat amb foc els moments en què va estar a punt de deixar el projecte perquè semblava inviable, perquè ningú no hi creia, perquè tot semblava fum, i no es viu ni del fum ni de l’aire. Però no va abandonar i els aplaudiments de després del primer número el retornen de cop a l’última fila del teatre, i li dibuixen un somriure sota el jersei.
L’espectador de la tos trenca el silenci de després dels aplaudiments, però, aquesta vegada, el seu estossec és seguit d’una grandíssima melodia que sembla assajada: l’instrument principal de la peça és la seva tos, i de seguida entren els estossecs sincopats del noi de la fila tres com una base rítmica immillorable. S’hi suma harmoniosament, amb una tessitura més baixa, la tos de gos de la dona de la fila cinc, acompanyada per les dissonàncies del senyor fumador de la fila onze. La tos de la noia de la fila dos crea uns esplèndids staccatos que acompanyen la peça cap al final: s’escuren la gola a l’uníson tres persones de primera fila, mentre l’espectador de la tos posa el xim pum final amb un últim estossec ben sonor, que dona pas a l’entrada de l’actriu a l’escenari. Ha de fer una coreografia plena de virtuosisme, i el coreògraf estreny fort la mà de la compositora musical. L’actriu sent com li batega el cor, respira i inicia els moviments amb tanta precisió que el crític cultural esbatana els ulls i comença a visualitzar el tuit que escriurà tan bon punt surti al carrer.
El director és al bar del teatre. Té una copa de vi negre a davant. Dirà que han estat fenomenals i felicitarà la regidora clavant-li copets a l’espatlla. Però no està veient l’espectacle. No n’és capaç. Sap tot el que està en joc, i es vol estalviar l’angoixa de veure-ho sense poder-ho controlar. La meva feina ja està feta, li diu al cambrer jove que renta gots.
A dalt de l’escenari, l’actor que té el paper protagonista es queda sol. És un moment important. I, enmig d’aquell silenci que al tècnic de so li agrada dir que es podria tallar amb un ganivet, la sintonia d’un mòbil inunda el teatre. El dramaturg nota que li torna el tic a l’ull que fa dies que li va i ve. El pare de l’escenògraf furga a dins de la motxilla fins que troba el mòbil. Es posa les ulleres. L’actor pot veure la seva cara il·luminada per la pantalla del telèfon, que deixa de sonar sense que l’hagi sabut silenciar. Se sent l’espetec de la llengua de l’espectadora adolescent mentre la directora d’orquestra fa un gest i comença a sonar el piano. L’actor diu les cinc frases més importants de l’obra i s’omple d’aire els pulmons pensant més en el coi de mòbil que en l’agut que haurà de fer d’aquí a tres compassos.
El director fa un glop pensant que si hagués muntat un Sondheim, potser ara no estaria tan nerviós. Que el dramaturg és bo… o almenys això pensava i deia quan parlava amb els diferents teatres i productors. És un espectacle de creació, deia. Interpel·la el públic, deia. És molt vigent, és molt potent… però mentre s’empassa el vi com si fos aigua ja no sap si és vigent ni si és potent, només sap que no han venut prou entrades per les primeres funcions i que el productor no està gaire content. Han trigat cinc anys a crear aquell espectacle, en ajuntar l’equip, en trobar una productora i un teatre que hi cregués… i no es treu del cap que, per arribar fins aquí, l’equip creatiu va haver de treballar sense veure ni un duro durant molt temps. Ara pensa que potser l’espectacle seria més bo si haguessin pogut cobrar un sou mentre ho creaven, no haurien hagut d’esgarrapar temps robat per treballar i tothom hagués donat més de si… buida la copa mentre el cambrer jove li diu que, pels aplaudiments que se senten, sembla que està agradant. El director ni s’hi havia fixat i sospira expulsant aire i preocupacions.
Quan s’acabi la funció, entre cametes, el director i el dramaturg s’abraçaran durant sis segons i mig, amb una abraçada d’agraïment mutu, una abraçada que no es pot descriure amb paraules perquè els transcendeix. L’essència del teatre rau en aquesta unió de sis segons i mig, i és el que farà que el director continuï dirigint i que el dramaturg continuï escrivint.
D’aquí uns quants anys, l’espectadora adolescent viurà un moment semblant, entre cametes, després de la seva primera estrena. Viurà una abraçada de sis segons i mig que donarà sentit a tot. Tant de bo aquesta abraçada, però, sigui la culminació d’un procés amb suport, amb recursos, diners, temps i confiança. Perquè si no s’aposta per la creació d’aquí, si no s’arrisca pels nostres creadors, ens quedarem sense emoció i sense cultura.