Avui celebrem els primers premis de teatre musical de la història de Catalunya. “Teatre musical a Catalunya? Però si és una invenció de quatre dies”. Aquesta és una idea que s’ha repetit moltes vegades però en investigar curosament la història del teatre musical català aquest prejudici s’engruna.
Caldria definir la matèria en qüestió: Què és teatre musical? Les definicions que ens ofereixen els diversos diccionaris ja van quedar obsoletes a finals del segle XX. Després d’analitzar-les detalladament he pogut crear la descripció que us proposo a continuació; una definició oberta, acollidora i sense discriminacions: Representació escènica de qualsevol gènere, cantada en directe pels intèrprets acompanyats d’una formació musical, o no, la qual no és específica, però sí adequada al format i a l’estil de la música creada, o no, per a l’espectacle. Habitualment s’hi uneixen diferents disciplines escèniques, tècniques, plàstiques i musicals formant així un espectacle total. Dins aquesta definició hi caben les anacròniques separacions classistes o comercials del que en termes genèrics és el mateix: explicar una història amb música, cant i teatre (òpera, drama per música, drama musical, farsa musical, comèdia musical, sarsuela, òpera rock, sarsuela rock, teatre líric, obra de teatre amb cançons, singspiel, teatre musical, opereta, rondalla lírica, sainet líric, revista, cabaret, entre altres). El quid de la qüestió és trobar un únic terme que en lloc de dividir uneixi el mateix concepte, un de sol.
Fa 314 anys el teatre cantat ja s’escenificava als escenaris catalans i dic “escenaris”, per marcar un punt de partida, ja que anteriorment a fora dels espais teatrals els joglars ja escenificaven històries cantades.
És conegut que a la Llotja del Mar de Barcelona a principis d’agost del 1708 hi va haver una representació de cambra de l’òpera Il più bel nome, aquest fet va obrir el camí perquè s’iniciessin les temporades estables d’òpera a Barcelona l’any 1750. Un segle després es va programar a Barcelona la primera temporada de sarsuela.
És de justícia mencionar el paper important i destacat que va tenir el teatre més antic de la ciutat: el Teatre de la Santa Creu, altrament dit Teatre de Barcelona o Casa de comèdies; és a dir, el Teatre Principal de Barcelona, inaugurat el 1603 tot i que tenim constància de la seva programació des del 1597; actualment està tancat. Allà se n’hi va fer molt de teatre amb música.
No podem oblidar la figura de Josep Anselm Clavé: poeta, compositor, director musical i polític. Clavé va ser un dels compositors que va escriure de forma bilingüe. La seva obra L’Aplec del Remei o La Mútua de Socors (1858) és a hores d’ara la primera partitura completa que es conserva d’una obra de teatre musical en català.
A finals del segle XIX trobem el Teatre Líric d’Enric Morera, una iniciativa que volia crear un patrimoni líric català que fes front al patrimoni dels gèneres castellans. Aquesta tasca es va desenvolupar d’una forma discontinua al Teatre Tívoli, al Teatre Principal i dins i fora dels Espectacles-Audicions Graner. El primer muntatge de Morera va ser l’any 1894 amb l’obra Jesús de Natzaret, amb lletra d’Àngel Guimerà – Ja veieu que la relació de l’immortal poeta Àngel Guimerà amb el teatre musical tampoc té quatre dies –.
Morera va col·laborar amb les primeres figures del moment com per exemple Santiago Rusiñol a L’alegria que passa (1899) per la companyia de Teatre Íntim d’Adrià Gual. Aquesta obra serà versionada per Dagoll Dagom aquesta nova temporada 2022-23.
El 12 d’octubre del 1901 va néixer l’Associació Wagneriana de Barcelona, una de les primeres del món. Entre altres va realitzar l’edició al català de tractats teòrics i dels llibrets de les òperes de Wagner.
El 1910, 1914 i 1922 van ser les darreres temporades líriques al Teatre Espanyol, al Granvia, al Nou i al Tívoli. Aquestes tres temporades van ser tirades endavant a títol personal, sense l’ajuda de cap institució. Durant aquest període les novetats es trobaven al Paral·lel on la sardana convivia amb els nous ritmes: tango, pasdoble, cuplet i jazzband. Amb l’evolució de la nova classe socials treballadora van néixer nous públics i nou repertori. El cuplet i la sarsuela van esdevenir un èxit, tant que encara avui la memòria popular conserva algunes d’aquelles lletres i melodies que només s’apagarien, igual que les marquesines dels teatres, pels bombardejos de la Guerra Civil Espanyola.
Serien temps de repressió per a la cultura catalana, d’aquells anys podem trobar la reposició al Liceu d’ El giravolt de maig de Toldrà i Carner (1938) i la veu de Salvador Escamilla que als anys 60 enregistrava en català i per primera vegada alguns dels temes més representatius del musical americà: West Side Story, My Fair Lady, Oklahoma!, Porgy & Bess, Doctor Dolittle o Mary Poppins. El 1965 a La Cova del Drac va haver-hi una resistència cultural amb els integrants de La Nova Cançó, el jazz i els espectacles teatrals de petit format signats per Maria Aurèlia Capmany i Josep Anton Codina.
Cal destacar la Núria Feliu que amb la seva frase “en català es pot cantar tot” va ser la primera en enregistrar temes de musicals amb música i lletra d’ Stephen Sondheim com Follies i Company; també va recuperar els cuplets catalans i va participar i enregistrar el disc d’un dels èxits importants del teatre musical català El retaule del flautista de Jordi Teixidor i Carles Berga. Qui també va retrobar els cuplets catalans va ser la Mary Santpere que va fer un homenatge al seu pare, Josep Santpere, el rei del Paral·lel.
A la dècada dels 70 ens arriba la primera “òpera rock” catalana Granja animal (1976) de la mà de Joan Vives i Lluís M. Ros; la primera versió en català de The Rocky Horror Show (1977) dirigida per Ventura Pons i adaptada al català per Narcís Comadira; la primera “sarsuela rock” Don Jaume el Conquistador (1978) de la mà de La Trinca. Fins i tot al Teatre Lliure s’hi podien veure musicals: La bella Helena, Fulgor i mort de Joaquín Murieta, Company; alguns d’ells amb orquestra pròpia.
Dagoll Dagom companyia creada el 1974 va renovar el seu estil i va fer camí cap al teatre musical adaptant i fent espectacles musicals propis en català i traduint-los al castellà per a l’estat espanyol. A Dagoll han treballat amb molts músics diferents, i han arrasat amb Mar i cel i Flor de nit, musicats per Albert Guinovart. Han provat molts registres dins el teatre musical, des del de la revista galàctica de Nit de Sant Joan, a la inspiració dels còmics de Lauzier a Glups!! i Cacao, revisitant les operetes com El Mikado, Els Pirates i La Perritxola o agafant cançons catalanes i fent espectacles com Cop de Rock o Maremar; entre moltes altres fites aconseguides en gairebé 50 anys de companyia.
Menció destacada a l’equip format per Àngels Gonyalons, Ricard Reguant i Coco Comin creant molts espectacles musicals de Broadway o del West End als 90 com Snoopy, Estan tocant la nostra cançó, Memory, Germans de Sang o Tots dos, produïts per Focus. I evidentment també per Mario Gas el director dels Sondheim’s a Catalunya, Golfos de Roma, Sweeney Todd: el barber diabòlic del carrer Fleet, A Little Night Music, Follies i molts títols d’altres autors. Només ell té l’honor d’haver gestat aquell Sweeney que va commoure al gran Stephen Sondheim.
Que hagin aconseguit grans fites tenim les moltes companyies i sales de petit format. La Cova del Drac, La Cúpula Venus, a la Sala Versus, i després al Teatre Gaudí o al Maldà, entre altres, han vist néixer companyies com El musical més petit, Egos Teatre, La Barni, Els Pirates, i tantes companyies fugaces que han portat grans títols a petites sales, sempre en català, per contrarestar la recent tendència castellana del gran format que pren la ciutat Barcelona com un banc de proves per tenir l’espectacle rodó per estrenar a la Gran Via de Madrid.
Un dels darrers episodis més sonats del teatre musical català el va protagonitzar la crítica, en els premis que anualment s’atorguen. Va fer un “reconeixement ex aequo” a un musical i a una actriu “per no nominar a segons què”. Potser ens caldria una crítica especialitzada en teatre musical i que a més de trobar els “què” de l’escena, també pogués trobar els “què” de les lletres, de l’escriptura musical, dels arranjaments i de totes les disciplines que s’uneixen en un espectacle musical.
Avui 21 de novembre de 2022 després de tota aquesta història crec que tocava que el teatre musical català tingués uns premis per visibilitzar la feina de molts professionals que nit rere nit fan l’espectacle multidisciplinari que sempre ha caracteritzat el teatre musical. Llarga vida al teatre i al teatre musical català.